Queralt Botey, logopeda i psicòloga: “Totes les emocions són vàlides i tenen una funció”

  • Botey afirma que les emocions i la veu van molt lligades i tenen un impacte mutu

  • Va estudiar logopèdia per ajudar als infants amb problemes a l’àmbit escolar, una situació que va viure quan era una nena, i es va formar també psicologia en comprovar que la veu tenia moltes implicacions en el cos i les emocions

  • Queralt Botey té 43 anys i en fa 20 que és logopeda i psicòloga. És una apassionada de la seva feina i del fet d’acompanyar a les persones a superar els seus problemes amb la veu. Per ella, treballar la veu no és només fer una tasca per superar patologies que impedeixin comunicar, sinó una feina introspectiva que pot portar a empoderar la persona i fer grans canvis a la seva vida. Com a mare, afirma que intenta treballar amb els seus fills el ser capaços d’expressar allò que senten, escoltar-los i validar les seves emocions. També recorda que no hi ha emocions negatives, totes són necessàries, i recomana aturar-nos i escoltar el nostre cos per no contenir-les.

2023-05-27T09:21:40+01:0027/05/2023|

Primer va estudiar logopèdia i després psicologia, per què?

Quan vaig començar a treballar amb la patologia de la veu em vaig adonar que, quan treballem la veu i l’expressió a través del cos, les seves tensions i bloquejos, la gent començava a obrir-se i explicar-me coses que no havia explicat a ningú. Apareixien emocions, la gent es posava a plorar o s’obria perquè es treballa sobre l’expressió, malgrat que moltes persones poden tenir una patologia. Es tracta d’ensenyar com compensar la lesió o com treure tensions per eliminar una càrrega en el comportament vocal. Em va fascinar tot això que passava i em vaig dir: “haig de saber una mica més sobre la implicació de la veu en l’expressió de la pròpia persona en relació als altres”. Així vaig decidir estudiar psicologia.

En l’acte comunicatiu, les paraules tenen un impacte més baix que el llenguatge no verbal (gestos) i el paraverbal (to de la veu)?

I tant. Això ens passa cada dia. Quan tenim un mal dia i ens trobem algú pel carrer que ens pregunta com ens trobem i li diem que estem bé però no és el que sentim per dintre, es manifesta a través del cos. Sempre dic que els que ens dediquem al treball de la veu hem d’escoltar molt allò que ens diu el pacient (el missatge), la veu (per saber allò que ens diu amb el timbre en relació a la lesió que pot tenir o no) i hem d’escoltar més enllà de tot això, el que passa a nivell corporal. Adonar-nos de què és el que jo percebo en la seva comunicació que no és tan explícit.

Hi ha grans transformacions per una persona quan fa un treball amb la seva veu?

Grandíssimes. És el que em va apassionar del treball de la veu. És veritat que hi ha una part mecànica i fisiològica. De vegades, treballo amb persones que tenen una patologia a les cordes que és de base, hi han nascut i han d’aprendre a gestionar-la per poder fer el seu dia a dia. Amb la veu, però, quan comences a obrir i a treure tensions, la persona comença a sentir-se d’una altra manera. Sent que pot utilitzar la veu d’una altra manera, que pot ser més forta i més potent, i això l’empodera. Quan acabem processos de rehabilitació de la veu, que alguns pot ser que fins i tot hagin passat per una cirurgia, molt sovint, la persona diu “més enllà de canviar el timbre de veu i fer amb la veu el que jo vulgui, sento que he canviat moltes altres coses en mi”. Canvia fins i tot la manera de viure el seu dia a dia. Hi ha un gran aprenentatge.

Diu Botey que quan t’atures un moment i t’escoltes t’adones de totes les tensions acumulades que no sabies que tenies al cos.

És un treball de gestió emocional i autoconeixement també…

Evidentment. No tothom hi entra de la mateixa manera, és clar. Hi ha qui ho fa més i qui ho fa menys. Tot depèn del moment en què es fa el treball. La veu no deixa de ser com jo m’expresso, visc, com comunico el que m’està passant, o no ho comunico. Quan fem un treball vocal, estem treballant molt cap a dins a nivell físic i corporal. De vegades, desconnectem molt de les nostres sensacions físiques i corporals en el dia a dia. L’estrès, la tensió i la feina fa que estiguem molt en el cap i quan treballem la veu anem a sentir aquestes tensions al cos, a saber què està passant. Hi ha un treball introspectiu.

Estem molt desconnectats de nosaltres mateixos?

El nostre dia a dia de vegades és molt complicat.  Vivim en una societat en la que tot va molt de pressa. Tot és molt mental i fem anar molt el cap per anticipar-nos a les coses que passaran i recordar les que han passat, anem constantment endavant i endarrere. Treballar la veu és parar i escoltar-se. Un treball d’aquí i ara.

Ens contenim molt d’expressar les nostres emocions.

Moltes vegades sí. És molt clar en els nens petits. Quan s’enfaden, què fan? El nostre sistema nerviós funciona com el d’un animal. Els nens s’empipen i fan rebequeries. Criden, mosseguen, s’estiren els cabells i ho deixen anar físicament. Ens anem fent grans i, com que vivim en societat, contenim el que a nivell impulsiu ens sortiria. On queda tota aquesta tensió? “Si dic el que penso, potser em quedo sense feina i sense amics”, pensem. Quan ens passen aquestes coses, parem i reprimim l’impuls, parlem des d’un altre lloc, però tota aquesta energia continguda, on ha anat? Doncs per exemple, hi ha persones que premen la mandíbula a la nit i rasquen les dents. Una altra mostra de contenció emocional podria ser com a vegades costa expressar en públic la tristesa a través del plor, ja que sovint pensem que es pot interpretar com una mostra de debilitat.

Darrerament ens han venut molt la idea que sempre has d’estar feliç, com si no poguessis permetre’t estar trist.

Sí, de fet, no hi ha felicitat sense tristesa. No hi ha expansió sense contracció. No hi ha benestar sense malestar. La vida és un vaivé. Està bé sentir que jo puc anar i venir d’això. Que no em quedo atrapada en la tristesa, que el dolor que sento és com una onada que ve però també marxarà, i permetre’m expressar i alliberar.

Segons Queralt Botey ens reprimim molt les emocions i en la repressió hi ha molta tensió que ens perjudica.

Què és el que més li agrada de la seva feina?

M’apassiona poder acompanyar a persones que estan patint una dificultat a la veu, perquè quan algú pateix un problema, hi ha una limitació a la seva vida. Des de la seva manera de comunicar a la seva manera de relacionar-se… He tingut pacients amb lesions importants a les cordes vocals que em deien “en el meu cap hi ha una veu i una manera de comunicar que no és el que poden fer les meves cordes”.

Els problemes de veu ho trasbalsen tot?

Quan algú pateix un problema de veu, té un impacte en la seva vida més quotidiana i moltes vegades en la seva professió.  Treballo amb molts mestres que no poden acabar la setmana, el dijous ja no tenen veu. No poden acabar les classes que voldrien i han de demanar la baixa. Arriben a casa i intenten parlar el mínim amb la seva parella i amb els seus fills, per exemple, per tenir veu per l’endemà poder treballar. Potser no els expliquen un conte que voldrien. Els actors també de vegades han d’anul·lar una funció. I tots aquests problemes generen una càrrega emocional. Les emocions tenen un impacte en la veu, però els problemes de veu tenen un impacte emocional important.

La veu afecta a tots els àmbits de la vida, explica Botey, hi ha persones que no poden expressar la seva tendresa amb la veu perquè si no hi posen força al parlar la seva veu no vibra.

Com a mare, com es pot explicar als infants perquè aprenguin a treballar les emocions? Com ho ha fet vostè?

Jo amb els meus fills intento, en la mesura que puc, que no sempre és fàcil, validar les emocions que senten, acollir-les i escoltar-les. Cal ensenyar-los que plorar no és una debilitat. Quan algú plora, no és que sigui una persona dèbil, sinó que expressa el que sent, una emoció més. Tot i així, t’adones que la societat té una gran impacte en els nens. Recordo una anècdota de la meva filla un dia que anàvem pel carrer i era molt petita. La nena plorava i unes senyores grans que tenien una altra història al darrere la van veure i van dir allò de “com és que plores, si les nenes maques no ploren, les nenes grans no ploren”. Quan jo sempre li dic que plori si li cal. Quan vam arribar a casa no volia plorar, perquè deia que ella era gran i les nenes grans no ploren. Jo li vaig dir que “tothom plora. Jo ploro, l’avi plora”. D’altra banda, hem de transmetre als nens i nenes que no és dolent enfadar-se, és necessari per poder posar un límit i dir “això no ho vull”, i després poder-ho comunicar des d’un altre lloc. Com també és important ajudar-los a gestionar el seu enuig.

Als adults també ens passa.

Quan treballo amb la veu, moltes vegades em trobo amb persones que et diuen “jo no m’empipo mai” i ho creuen perquè, per la seva història personal, enfadar-se és una cosa que l’han viscuda, a nivell educatiu, com a dolenta. Però és una emoció tan necessària com la tristesa o l’alegria, totes són vàlides i tenen una funció a nivell social i relacional. Un cop dit tot això, és important deixar clar que les persones que tenen un problema de veu, més enllà del que es pugui moure a nivell emocional, sovint també tenen lesions.

S’ha de descartar tot.

Sí, cal fer una exploració per tenir un bon diagnòstic. Que les emocions es mouen amb el tema de la veu està clar, però s’ha de mirar si hi ha alguna cosa física. Molts cops hi ha lesions des del naixement i d’altres que han aparegut després d’un sobreesforç. Hi ha músculs, lligaments, teixits… que poden estar alterats. També hi ha afectacions de veu que poden venir després d’un procés víric, d’una cirurgia… Per tot això és important veure què hi ha, per poder abordar-ho àmpliament.

És un treball multidisciplinar.

Jo treballo amb un equip dedicat a la veu on hi ha dos otorrinos fonocirurgians, una metge foniatra i logopedes especialitzades en la patologia vocal. És el centre on vaig fer pràctiques quan era a la universitat, quan vaig descobrir el món de la veu. Jo vaig estudiar logopèdia perquè m’atreia el fet de poder ajudar a nens que tenien dificultats en l’àmbit escolar, que és el que jo em vaig trobar quan era petita. Era la més petita de la classe, nascuda al desembre, em va costar aprendre a llegir i a escriure, no tenia molt interès i estava més per ballar i jugar que per estar asseguda a la cadira. Vaig anar a una logopeda i, el fet de passar per tot això, em va motivar a voler ajudar a nens. La logopèdia abasta molts àmbits i a la carrera, vaig descobrir tot un món diferent que des del primer moment em va apassionar, el de la veu. I ara ja porto vint anys amb aquest equip pioner, Consulta Veu. He tingut la sort d’aprendre molt amb ells i agraeixo cada dia el treball que fem conjuntament.

Comparteix el contingut!

Go to Top