Carlota Keimer, enginyera mecànica aeroespacial: “Com a dona t’has de defensar i demostrar més que un home”

És enginyera mecànica especialitzada en l’àmbit aeroespacial, es diu aviat.

Vaig estudiar enginyeria mecànica a la Universitat de Girona. El treball de final de grau el vaig fer d’un satèl·lit de baixa òrbita i en vaig dissenyar totes les parts mecàniques. Al setembre tinc previst anar a Alemanya a fer un màster d’enginyeria aeroespacial. He estat a dues empreses diferents, en una d’elles com a estada de pràctiques curriculars de la universitat, allà feia disseny mecànic de motors lineals.

Sona molt complicat…

Els estudis si, realment, però és saber gestionar el temps. Jo vaig ser capaç de fer-ho en tres anys enlloc de quatre. Tenia dues assignatures convalidades del grau de Física que havia fet prèviament i és molt factible. Només cal que t’ho sàpiguen explicar i que ho entenguis.

És el mateix la mecànica d’un satèl·lit que la d’un cotxe?

T’estranyaria com és de semblant la mecànica d’un satèl·lit amb la d’una porta. Sobretot el que fem són mecanismes. Un motor lineal o el mecanisme d’una bobina per fer màquines de subministrament a fàbriques, per exemple.

El nivell de precisió ha de ser molt important.

El tema aeroespacial és molt complex, perquè si modifiques una mica el perfil d’una ala ja estàs generant més resistència i l’avió consumeix més combustible. Ho toques una mica i potser després ja no funciona res i l’avió no vola.

Keimer considera que la societat té uns estereotips pel que fa a les dones enginyeres i no totes són així. “Puc anar amb un vestit i jugar amb cotxes des de petita”, afirma. 

Quan eres petita ja sabies que volies ser enginyera mecànica?

La imatge que té la gent de les nenes petites és que juguen amb nines. És el més normalitzat a la societat que et comprin una nina. Quan jo tenia dos anys, mirava el catàleg del RACC del meu pare i em vaig aprendre totes les marques de cotxes. Anava pel carrer i els mirava i reconeixia perfectament. Jugava amb cotxes perquè era el que m’agradava.

Però no hi ha moltes noies que triïn aquesta carrera…

Jo era la única a la classe. Amb els companys m’entenia molt bé, em tractaven molt bé i em sentia molt integrada. No em sentia discriminada, en general.

Per què creu que les noies no estudien tantes carreres de ciències i encara menys enginyeria?

Sembla que les nenes han d’anar a fer filologia o magisteri, carreres de lletres, i quan estudies a l’escola sembla que ja assumeixen que aniràs a un tipus de carreres. Hi ha molts prejudicis.

Hi ha qui diu que les dones desenvolupen més l’empatia i per això trien feines més enfocades a les persones…

Totes aquestes habilitats es poden fer servir estudiïs el que estudiïs. A l’enginyeria necessites moltes capacitats comunicatives. Si has de dirigir un equip, t’has de saber comunicar i tenir habilitats interpersonals. Si has de gestionar projectes és molt important

Els enginyers tenen fama de no tenir massa habilitats socials, és només un clixé?

No en tenen gairebé, a la facultat no t’ho ensenyen. Jo ara estic fent un postgrau de direcció i gestió de projectes precisament per això, perquè t’ensenyen com redactar projectes, definir, gestionar i dirigir tècnicament, però res del que ve després quan calen habilitats interpersonals. A nivell tècnic sortim molt ben preparats i abans d’acabar el grau ja ens estan reclamant en alguna feina, però no saps com gestionar equips.

Keimer explica que, de vegades, es confon el director o directora de projectes amb un “solucionador” de problemes quan, en teoria, la solució als problemes l’ha de trobar l’equip i el cap el que ha de fer és treure partit al que els treballadors saben fer.

I a la feina, com ho veuen que sigui una dona qui porti un equip d’homes?

A l’oficina tècnica cap problema, perquè sempre he treballat amb companys amb molt de respecte i m’han tractat com a igual. Tant a la primera empresa on vaig estar, amb un company, com a la segona que vaig treballar amb una companya, que també era enginyera mecànica, cap problema. Les diferències comencen a aparèixer quan has de baixar al taller i li has de dir als operaris que han de fer una peça i els hi portes un plànol. Comencen a qüestionar-te la teva professionalitat i has de mantenir la diplomàcia i la fermesa i recordar que tens una formació igual que el teu company. I si ell pot encarregar una peça, jo també ho puc fer. Com a dona t’has de saber defensar i demostrar més que un home.

I a la vida personal i social, quan diu que ha muntat un satèl·lit, què li diuen?

La gent relaciona molt aquesta feina amb l’aspecte. Pensa en el típic científic amb ulleres i bata de laboratori i no els quadra, no s’ho acaben de creure quan em veuen. Sé que trenco l’estereotip per com vesteixo i com sóc.

De totes maneres, sigui home o dona, es tracta d’una feina que sembla complicada…

A casa meva són tots filòlegs, jo no tinc cap parent ni proper ni llunyà que sigui científic ni enginyer en cap dels àmbits. Només cal que t’ho sàpiguen explicar i tu t’hi posis. És treballar-ho.

Com es veu d’aquí a cinc anys? Què li agradaria fer?

En el tema aeroespacial amb avions o satèl·lits. M’encanten les avionetes, n’he portat. És apassionant.

Als enginyers els falta la visió pràctica, tocar les peces, considera Keimer. Afirma que els ensenyen la teoria però no han estat en un taller, no saben com aquell operari farà una peça i no tenen la seva visió. Això els porta a fer plànols en els que potser no tenen en compte com es fabricaran les peces necessàries. El rol de l’enginyer de baixar al taller i preguntar és molt necessari, exposa la calellenca.

S’aprèn amb la pràctica, realment?

Abans no es portava tant el tema de prova i error. És molt important i cada cop hi ha més empreses que hi aposten. Fa uns dies van enlairar el coet més pesant de la història, l’Starship, que és reutilitzable. La gent diu que s’han gastat molts milions, total perquè exploti, quan ells ja ho sabien. Però no és del tot cert, les dades que han recollit faran que el proper prototip sigui més avançat i sabran més que qualsevol altra empresa competidora que no ha fet aquella prova i error. És econòmicament més rendible, encara que la gent no s’ho pensi. Sempre s’havien fet coets que no es podien reutilitzar i queien al mar. A mesura que han anat provant amb coets, han aconseguit que siguin reutilitzables i s’estalviaran milions i milions.

Aterrar un coet sembla increïble. I hi ha més utilitats, a nivell mèdic sobretot.

Si, una de les grans utilitats de l’Estació Espacial Internacional és aquesta. Als astronautes els hi fan fer proves. Hi ha biòlegs i treballen, per exemple, la funció de la gravetat sobre el cos i els efectes en la circulació de la sang, entre d’altres. Falta visibilitat sobre tot això, igual que en falta en l’àmbit de les dones a l’enginyeria mecànica. No s’explica prou la importància que té tot plegat.

I als mitjans de comunicació, la ciència hi té poc espai?

Si, i els nens petits són els més afectats. Si vols que mostrin interès en la ciència i la tecnologia, has de fer activitats perquè ells s’hi apuntin i els despertis la vocació. Si no els mostres les possibilitats que tindrien, com han de saber triar si això els interessa?

La visió que tenim de les matemàtiques no ajuda gaire…

Les tenen creuades. Hi ha aquesta visió que són dolentes i complicades, que només els llestos les poden fer, i no és cert. Si les entens, pots resoldre el que vulguis, però no s’ensenyen bé ni s’explica la importància que tenen.

Keimer es mostra il·lusionada pel que li depara el futur: ha aconseguit una de les dues beques anuals que atorga l’Escola Politècnica de la Universitat de Girona per la continuació dels estudis a l’estranger en el marc dels Premis Patronat. Es tracta de la Beca Josep Maria Ginés i Pous, que només reben com a màxim dues persones cada any graduades en Enginyeria a la Universitat de Girona.

Què li agradaria fer en un futur llunyà? Quines són les seves fites?

Seguir treballant en l’àmbit aeroespacial i haver contribuït a avançar en alguna cosa, sigui en temes d’aerodinàmica o en temes de cursa espacial. A més, em vull especialitzar en alguna cosa en concret d’aquest àmbit.

I es veu abocada a treballar fora o creu que aquí hi ha possibilitats?

La gent té la visió que aquí no hi ha oportunitats i realment no és cert. Hi ha empreses que tenen moltes filials a Espanya. Els components dels avions, per exemple, es fabriquen per parts en diversos indrets de l’Estat. Podria treballar aquí, a França o Holanda. Parlo sis idiomes, català, castellà, anglès, francès, alemany i una mica d’holandès.