La Calella de la fresca

La meva intenció és escriure sobre política en aquesta columna de Calella Comunicació, però com que jo entenc la nostra naixença com el primer fet polític, és per això que sense adonar-nos fem política amb el nostre pensament, la nostra educació amb la responsabilitat a qui toqui segons l’època, la tria de les amistats per trobar-nos a gust. Per aquesta manera que tinc de veure les coses, la reflexió de comunicació que descric, per dir-ho d’alguna manera, no deixa de ser un fet important de relació política entre veïns.

Doncs som-hi:

Allà per els anys 50 del segle passat, quan deu ni do la calor que feia als estius, els refrigeris i conservants pels aliments a les cases, eren d’ús comú les barres de gel que es repartien pels domicilis, tret de les cases que tenien pous per refrescar i conservar la menjada, on la xafogor manava una bona migdiada i les cases antigues que tenien eixides feien el seu agost. I les que no -o si-, esperaven sortir el vespre a la fresca, més que res per fer-la petar amb el veí de les noticies del barri, parlant de tot el que es movia o de records propers o llunyans, fent una improvisada tertúlia que els petits neòfits escoltàvem a la gent gran explicant veritats o mentides, ves a saber, però que ens ho passàvem la mar de be. Quan podíem, aprofitàvem els menuts el moment quan els grans de casa estiguessin amb el súmmum de gresca i conversa per demanar-los permís, amb veu baixa inaudible per si era que no, i marxar igualment per anar a jugar amb la patuleia veïna.

Carrer Sagnier de Calella durant els anys 40-50. (Fons Anna Barangó)

Era un temps, mirat amb la perspectiva d’avui, com d’un altre món, aprofito per dir per qui ho llegeixi que no es poden ni imaginar la manera de viure d’abans amb ara, tant diferent, sense informació immediata, quan la meitat de les coses que passaven al municipi no en sabíem res. Avui hi ha una esquerda en una casa al Japó i segons l’aplicació del mòbil que tens ens desperta a qualsevol hora per donar la informació.

Continuem en el temps amb personatges desapareguts: serenos, el Nunci amb el seu instrument per fer atenció als ciutadans per informar d’esdeveniments, i com no el peculiar Esmolet fent brandar amb la roda del seu transport la fulla a l’aire amb el seu xiulet per cridar el seu servei per afilar i reparar instruments de tall i així un reguitzell de serveis personals que fa ja temps van desaparèixer.

Amb tot això, esperant les dues festes majors, la grossa i la petita, per fer bons àpats i celebrar amb atraccions i envelat la festa, eren minses les celebracions populars però potser per aquest motiu eren molt esperades i gaudides.

Encara no ens havia envaït el plàstic i no teníem idea del terratrèmol de la modernitat que ens copsaria a tots, passant d’una ciutat fabril tèxtil a turística. El que se’ns venia a sobre amb coses bones i d’altres no tan bones, amb les costums de llavors, però al que anàvem era un viure per la majoria del poble amb les seves mancances en general, que feia un veïnatge diferent de fer i enfortia les seves relacions, per mi més sinceres i de menys foguerada. Eren relacions cuites al foc lent dels estius, la sensació d’aquelles cadires a la fresca eren més que de refrigeri, eren cadires d’amistat que perduraven per sempre.