Sempre amb tu
Només quan estàs completament fart fas el pas que necessites fer. Només quan davant no queda res, decideixes canviar de camí…
És una llàstima haver d’esperar a no poder més per reaccionar i prendre decisions, però de vegades és l’única manera de tenir força per fer-ho. El moment en què ens adonem que no podem seguir així i fem un clic molt dins nostre i alguna cosa es trenca i es posa en marxa aquest mecanisme que estava rovellat i paralitzat… És curiós que per aixecar-se amb força i amb ganes s’hagi de caure, de vegades. Que perquè alguna cosa sigui sòlida, en aquest cas nosaltres i la nostra voluntat, hàgim de perdre-ho tot, de destruir-ho tot, de caure al buit… Aguantem tant, ens esforcem tant per resistir coses que realment no hauríem de suportar si ens valoréssim i respectéssim que perdem la força i l’autoestima per aturar la a temps l’espiral en què estem ficats… O per tancar la porta al que ens fa mal. Esperem que les circumstàncies canviïn per dir prou i res no canvia mai perquè el canvi real depèn de nosaltres.
Per això, moltes vegades, diria que massa, ens cal enfonsar-nos i tocar fons per poder adonar-nos que ja no podem seguir. Perquè no hi hagi més remei que permetre’ns deixar de ser la víctima de la situació i agafar les regnes per sortir del forat. Quan el dolor és insuportable, aquest fil de veu que no queda ens permet dir no perquè l’alternativa, continuar igual, esdevé impensable. No és el moment de retreure’s res, sinó de donar-se les gràcies per ser capaç i prendre alè.
És el moment d’aprofitar l’impuls de la caiguda per aixecar-se i amb aquesta força arrasar amb tot el que ja sabem que no és i anar pel que sí.
És el moment, amb aquesta força que et dona el dolor acumulat i l’empenta per no suportar-lo més, de prendre decisions. I no, no són en calent, són totes aquestes necessitats acumulades que tens pendents i no has sentit mai… Són aquestes súpliques que no atens… I just ara, quan tot està trencat, perdut, destrossat… Quan ja no tens res a perdre, perquè t’has perdut a tu intentant ser trobat i reconegut per altres que mai no et van fer el més mínim cas ni et van respectar, que pots anar a totes. A totes amb tu… És una llàstima caure i tocar fons, però de vegades és aquesta palanca que necessitem per poder llançar-nos i fer aquest salt de fe en nosaltres mateixos que necessitem. Aquesta empenta per continuar endavant des de la confiança del que ja no pot més en el camí que ha transitat fins ara i sap que qualsevol altre camí serà millor perquè ja no hi ha sortida.
Just en aquell instant, t’adones que no es tractava de triar camí ni dir no o dir sí… Sempre, absolutament sempre, l’opció saludable i assenyada era triar-te a tu. I que qualsevol opció que impliqui trepitjar-te o rebutjar-te a tu mateix, ha de quedar descartada… És més, ja ni tan sols no existeix. I des d’aquí ho pots perdonar tot perquè veus l’aprenentatge i no l’ofensa… I ja has trobat algú que et valora prou per seguir endavant al teu costat. La ironia és que aquesta persona sempre hi va ser, perquè ets tu, però tu mai no li vas fer cas. Sempre vas ser tu amb tu mateix…
