La sequera, l’excessiva burocràcia i les condicions amb poc marge de beneficis al camp van fer aixecar els pagesos aquest hivern. En el dia a dia, viure del camp s’ha convertit en una cursa d’obstacles. Si sempre ha estat complicat, el canvi climàtic els ha posat contra les cordes.

La calellenca Montse Gelmà pertany a una família dedicada al camp. El seu pare és pagès, com ho eren el seu avi i el seu besavi. Ella té una parada al Mercat Municipal on ven, en gran part, el que la seva família conrea al camp.

En breu, a l’estiu, comença l’època en què pot donar sortida, des de la parada, a bona part del que el seu pare cultiva a l’hort: tota mena de tomàquets, carbassons, pebrot, mongeta tendra, cogombre, albergínia… Mentre que a l’hivern es dediquen més a la ceba tendra, les bledes i els enciams, que són productes que es poden conrear tot l’any.

La sequera ha obligat a reduir la quantitat d’aigua utilitzen al camp, però el problema que s’atansa sobre els camps a marxes forçades no és només el reg, que ells fan mitjançant un pou -amb menys aigua degut, també, a la sequera, sinó la pujada de temperatures i les onades de calor que hem tingut els últims estius.

Els darrers estius han estat complicats. Els cultius de l’hora són delicats i la calor els afecta molt. “Alguns fan flor i no fan fruit, com  ens ha passat amb les mongetes. Quan cau la flor, no en queda res”, explica Gelmà. D’altres queden cremats als extrems, i tot i ser comestibles i tenir bon gust, no tenen bon aspecte, “això fa que no siguin tan agradables a la vista com altres i molta gent no els vol comprar”, afegeix, pel que es veuen abocats a abaixar preus.

Un altre problema generat per la calor a l’estiu és que, per molt que reguin -que ho tenen molt limitat per les restriccions- no es poden pal·liar els efectes del sol i les altes temperatures. La calor, per exemple, explica la venedora, ha portat a collir menys mongetes els darrers anys. A més, els productes que fan servir per evitar que les hortalisses es cremin o apareguin fongs són molt cars i aquest fet acaba repercutint en el preu final. Un preu que ha de competir amb les hortalisses i verdures que arriben de fora de la Unió Europea (UE), que tenen un preu més barat perquè no passen els mateixos controls als països d’origen i no es conreen en les mateixes condicions. “El que podries guanyar per una banda, ho perds per una altra i no te’n surts”, explica Montse Gelmà. Una situació que ja va provocar que centenars de tractors col·lapsessin les carreteres fins a arribar davant del Parlament per buscar solucions.

D’emergència a excepcionalitat, però encara amb dificultats

Aquesta és una de les reivindicacions que els pagesos han portat els darrers mesos en les seves concentracions, poder acabar amb la competència deslleial de fruita i verdura que arriben d’altres països on la normativa és laxa. Indrets on es fan servir productes prohibits a la UE, molt més barats que els que es fan servir aquí que garanteixen la qualitat del que portem a casa.

Una altra de les queixes dels pagesos és que, un cop uns 200 municipis que depenen del sistema Ter-Llobregat, han sortit de la fase d’emergència per sequera i han passat novament a la d’excepcionalitat, les restriccions de reg al camp continuen. És a dir, a l’estiu els seguirà mancant aigua i troben injust que es puguin omplir piscines i no regar els camps amb normalitat.

Des de les organitzacions de pagesos afirmen que es prioritza la ciutat i el turisme i es deixa la pagesia sense aigua per poder tirar endavant.

Futur incert

Gelmà es planteja el futur, sobretot tenint en compte que els dies al Mercat Municipal estan comptats i ella vol continuar amb la seva feina. El relleu generacional és complicat al camp. “Quan el meu pare no s’hi dediqui, no sé què faré” diu Montse Gelmà. És una feina dura i  insegura. A la manca d’aigua i les altes temperatures, s’hi han afegit els senglars i els cabirols. Sovint, les assegurances no acaben cobrint allò que passa i el canvi climàtic fa estralls.

Conrear la terra són moltes hores, molta feina, molta burocràcia i pocs guanys, tot i que imprescindible, i els que s’hi dediquen no veuen valorada, per part de les autoritats, la seva tasca.