Tot conduint per Noruega…
El mes d’agost és el mes de les vacances, almenys tradicionalment, i, per tant, és una època de fer articles sense gaire substància, entre altres coses, perquè sembla que les notícies no importen i que val més escriure sobre temes intranscendents.
Doncs bé, portat d’aquesta mena de sensació de “dolce far niente”, aquest article parlarà d’un tema que, personalment, m’ha servit per reflexionar sobre el què són els costums de països diferents. Parlo concretament de com es condueix per Noruega.
I és clar, us preguntareu a què ve això de parlar de la forma de conduir d’un país tant allunyat del nostre. Senzillament, aquest estiu he estat conduint per Noruega. Per les seves carreteres -llargues i no gaire rectes-, del nord del país. I us ben asseguro que hi ha diferències prou significatives si ho comparem amb com ho fem per Catalunya.
D’entrada, una cosa a deixar ben clara: a Noruega -tret de la seva capital i els seus voltants-, no hi ha autopistes. Tot són carreteres, carreteretes i pistes forestals més pensades per trencar suspensions que no pas per gaudir de la conducció tranquil·la.
Dit això, la segona cosa que crida l’atenció fa referència a les velocitats: la general quan no hi ha cap limitació és de màxim 90 km/h. A partir d’aquesta generalització, hi ha velocitats limitades a 30, 40, 50, 60, 70 i 80 Km/h.
Per no allargar el patiment, us comento en quins llocs les podem trobar:
Les de 30 Km/h quan hi ha escoles al voltant. Les de 40 quan hi ha 10 cases més o menys pròximes. Les de 50 quan hi ha més de 10 cases més o menys juntes. Les de 60 quan s’entra en un poble o ciutat i ja uns quilòmetres abans et limiten la velocitat…, de la mateixa manera que no te la treuen fins passats uns quants quilòmetres de l’esmentada ciutat. La de 70 quan hi ha corbes més o menys tancades (i el concepte de corbes tancades no té res a veure amb el nostre. En el seu cas, si no frenes…, adeu a la carretera!). Finalment, la de 80 te la trobes quan hi ha una carretera que passa per zones on no hi ha cases ni cap construcció, però les autoritats noruegues consideren que és millor limitar la velocitat per si de cas.
I així tota l’estona. Certament, quan portes hores i dies, descobreixes aquest patró de senyalística…, però ja n’estàs fart, evidentment.
I us puc ben assegurar que els noruecs les respecten, fins el punt que pot resultar irritant per un no-noruec!!
De fet, un amic noruec em va comentar que es pot saber si un conductor és noruec o no…, perquè els noruecs respecten les limitacions i fan una conducció tranquil·la, mentre que els forans es posen nerviosos, van més ràpids del permès i fan ziga-zagues continues per mirar si poden avançar al vehicle (noruec) del davant. I no li falta raó!!
Això sí, en tot aquest galimaties de limitacions de velocitat, sembla que hi ha uns conductors que tenen “llibertat” per decidir a quina velocitat van: parlo dels camions i busos. Si vas conduint -respectant la velocitat de la senyal preceptiva-, i notes que un vehicle per darrera et fa senyals amb els llums i és un camió o un bus, busca immediatament un petit espai per deixar-lo passar…, o el tindràs darrera teu enganxat com una paparra demanant passar. I no sabeu com d’estressant pot arribar a ser conduir amb un camió d’unes quantes tones al teu darrera!!
I acabo amb un apunt singular…, si aneu conduint per una zona més o menys muntanyosa i us trobeu amb un senyal que marca que en el propers quilòmetres hi ha un desnivell d’entre un 8 i un 10%…, no us ho cregueu, segur que és més!! Deu ser que els que mesuren el pendent no segueixen els mateixos criteris que tenim per les nostres contrades.
Ah, i sense oblidar el que representa conduir en el país dels túnels de més de 10 o 15 quilòmetres de llarg, dels ferris, dels ponts majestuosos i del túnels sota els fiords, obres magnífiques d’enginyeria.
Conduir per Noruega pot ser moltes coses, però avorrit us ben asseguro que no!!
