El restaurant Ca l’Isard diu adéu després de 58 anys entre els fogons i les taules

Com va començar la història de Ca l’Isard?

Dolors Forest: El van obrir els meus pares l’any 1968. Era un negoci familiar i qui el portava principalment era la meva mare. He de reconèixer que jo al principi no tenia interès per l’hostaleria, però havia de treballar-hi per ajudar i mantenir el negoci familiar.

Jordi Miquel: Jo vaig entrar aquí fa 45 anys, quan en tenia 18. El meu pare i el de la Dolors eren amics i van comentar que necessitaven algú per treballar durant la temporada d’estiu. Vaig anar al restaurant i em van donar feina.

I li agradava el món de la restauració?

J.M.: No especialment. En aquella època entràvem a treballar per necessitat. Hi anàvem durant els estius i estudiàvem durant els hiverns. Vaig començar treballant a la barra i hi vaig estar un parell d’anys. Després d’anar a fer la mili i tornar al restaurant, vaig passar a treballar a la cuina. Allà sabia fer les coses bàsiques i, amb els anys, vaig anar perfeccionant-me, fent cursos i interessant-me cada vegada més per millorar en el món de la restauració.

Els propietaris de Ca l’Isard expliquen que la terrassa era el pati de la casa dels pares de la Dolors Forest.

Com s’han repartit la feina durant tots aquests anys?

J.M.V: Hem format un equip molt clar. Ella sempre ha tractat més amb el client, ha portat la sala, els comptes i les gestions, que són les parts més avorrides per a mi. Jo sempre m’he quedat a la cuina i he fet tasques de manteniment.

Quin ha estat el plat estrella del Ca l’Isard durant tots aquests anys?

D.F: El pollastre, n’hem venut sempre molts. Però també tenim altres plats, com la cuina vegetariana o les carns a la brasa, que són productes molt frescos. De fet, una de les bases fonamentals de la nostra cuina és que sempre utilitzem producte fresc, mai congelats. No tenim cap secret, cuina casolana i de bona qualitat.

En Jaume i la Dolors preparant els pollastres, un dels plats més demanats de Ca l’Isard (Foto: CalellaCOM)

El restaurant ha mantingut aquesta manera de fer durant gairebé sis dècades. També ha anat canviant l’espai?

J.M.: Sí, ha evolucionat molt. Hem anat ampliant i reformant el local amb el pas del temps, tant la cuina i la barra com el terra. El sostre tampoc hi era. Sempre hem fet inversions però intentant conservar l’estètica que hi havia. L’ànima.

D.F.: Exacte, l’ànima, que te la dona el temps. Els locals moderns poden ser molt bonics, però sovint són més freds. Aquí es nota la calidesa i els anys que han passat.

«A Ca l’Isard, de la senzillesa en fem virtud i de la virtud en fem excel·lència», és l’escrit que defineix la manera de fer del restaurant.

Ca l’Isard està al carrer Jovara, un carrer que va tenir una època de plena efervescència però on els negocis han anat tancant amb els anys. Com han aconseguit mantenir-se durant tant de temps?

D.F.: Tenim una clientela bastant fixa, tant estrangers com gent d’aquí. Ens venen clients de Mataró i de Barcelona expressament, i fins i tot ens han vingut a veure des d’Andorra. Tenim aquesta sort.

J.M.: Aquí no tens gent que simplement passi pel carrer i entri. El que funciona és el boca-orella. Algú recomana el restaurant, vens, t’agrada i després repeteixes. Fins i tot ens han definit com “un oasi al mig de Calella”.

Com han vist evolucionar el carrer Jovara durant aquestes dècades?

D.F.: Aquest carrer abans era molt diferent. Hi havia molta vida. Era el “carrer llarg”, el de les discoteques, els hotels i també hi havia moltes botigues. El carrer Església encara no era el que és ara comercialment. Amb els anys, aquest carrer s’ha anat apagant mentre l’activitat es concentrava en altres zones. També va influir l’obertura del pont de la Riera, perquè abans molta gent estava obligada a creuar per Jovara per anar a la resta de la ciutat.

Creuen que avui és difícil obrir un negoci al carrer Jovara?

J.M.: Depèn del tipus de negoci, però en hostaleria jo crec que aquest carrer està molt complicat. Comercialment està molt mort. És difícil fer-hi una cosa que funcioni si no hi ha gent que hi passi.

D.F.: També hi ha un altre problema. Perquè la gent passegi per un carrer, ha de ser amable. Si dues persones van caminant de costat, en alguns punts no poden anar bé per la vorera. Si vas amb un cotxet, hi ha trossos on entre la pilona i la paret no hi passes. Una cadira de rodes tampoc hi passa bé, i fins i tot amb un paraigues tens problemes.

Després de 58 anys, què dirien que és el més sacrificat de tenir un restaurant?

D.F. i J.M.: Els estius, sobretot. És la nostra època més forta. Abans no tancàvem cap dia, només quan plovia, perquè no teníem sostre. Amb el temps hem anat entenent que tothom ha de tenir festa i que nosaltres també hem de tancar un parell de dies sobretot pel descans nostre i del personal.

No han pensat a traspassar el restaurant a algun familiar?

J.M.: Ningú de la família ho volia. Per exemple, el nostre fill no s’hi veu. Ell ha vist que nosaltres hi hem estat molts anys i que és una feina que costa molt.

D.F.: És una percepció que tenim i que també veiem en general. Als negocis els costa molt trobar un relleu generacional. Són altres èpoques i els joves tenen altres interessos.

Després de jubilar-se, la Dolors continuarà amb la seva afició de restaurar mobles i en Jaume explica que seguirà cuidant els seus bonsais.

Quin serà l’últim dia que el Ca l’Isard obrirà les portes?

D.F.: El 26 de setembre serà l’últim dia obert al públic. La gent podrà venir a dinar o sopar com qualsevol altre dia.

J.M.: El dia 27 farem una reunió amb la família i els treballadors que hem tingut al llarg dels anys. Des d’aquí volem agrair-los el suport en els moments difícils i reconèixer la seva fidelitat.

El local tornarà a ser un pati privat reservat per festes amb la família i amics (Foto: CalellaCOM)

Com s’han pres els calellencs la notícia del tancament?

D.F.: Els treballadors ja ho sabien i els sap greu, perquè són gent jove que s’ha de guanyar la vida, però ho entenen.

J.M.: I pel que fa als clients, hi ha de tot. Hi ha gent que ens diu que no podem tancar, que estaran molt tristos i que no saben què faran ara. Fins i tot alguns turistes ens diuen que no tornaran a Calella. També hi ha gent que ens felicita per la nostra jubilació.

Després de 58 anys, quin és el seu missatge per a la gent que ha passat per Ca l’Isard?

D.F.J. i J.M.V.: Sobretot d’agraïment. Al final, són els clients i els treballadors els que donen vida a un local. Hem tingut gent que ha estat amb nosaltres durant molts anys i clients que han repetit amb nosaltres. Sense ells, evidentment, no hauríem arribat fins aquí.