Quan les papallones aletegen

D’acord amb la Viquipèdia, l’efecte papallona és el nom popular que correspon al concepte tècnic de la «dependència exponencial de les condicions inicials» en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d’un sistema poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. El científic nord-americà Edward Lorenz, a qui se li atribueix aquesta teoria, ho va explicar amb una metàfora que a molta gent li resultarà familiar: l’aleteig d’una papallona al Brasil pot produir un tornado a Texas.

A partir d’aquesta elaboració científica, l’estudi del canvi climàtic ha estat freqüentment vinculat a l’efecte papallona o, com a mínim, observat sota aquest criteri. Considerant el nostre planeta com a un sistema on tots els seus elements s’influencien i es condicionen mútuament, és més que previsible que els canvis que aquest pateixi tindran les corresponents conseqüències. El problema apareix quan aquestes conseqüències es tornen imprevisibles, degut com assenyalava Lorenz, a aquesta “dependència exponencial”. L’ecologisme, en aquest sentit, ha estat un dels principals actors en posar sobre la taula el precari equilibri del nostre ecosistema i en alertar de les potencials conseqüències dels canvis que hi anem introduint. De fet, a hores d’ara ningú dubta de l’efecte que està tenint l’escalfament global en els patrons climàtics de tot el planeta, ni que la tala massiva d’arbres a un bosc remot pugui tenir relació amb la sequera que es produeix en el nostre país.

Potser a nivell científic tot això se’ns escapa, però quan ho traslladem al món actual i pensem amb els fenòmens meteorològics que ens sacsegen cada cop amb més freqüència, la qüestió se’ns torna menys aliena. El tsunami que va sacsejar el sud-est asiàtic el 2004, deixant al voltant de 228.000 víctimes mortals, en seria un exemple. Perquè són moltes les veus que diuen que, tot i l’existència anterior i documentada de terratrèmols submarins, l’augment del nivell del mar conseqüència del canvi climàtic podria provocar més tsunamis i més intensos. També ens podem remetre a les recents inundacions que han patit zones de l’oest d’Alemanya i Bèlgica, amb més de 180 morts i desenes de desapareguts. Ningú hagués pogut imaginar el mal que unes pluges desbocades podien arribar a causar a dos dels països més forts i amb millors infraestructures d’Europa. Com va dir una de les persones afectades a Alemanya, són coses que creus que passen a altres llocs amb menys recursos i mai creus que passarà en el teu país… fins que acaben succeint. Cal destacar que mentre això es donava a Europa, intenses tempestes en el centre de la Xina obligaven a evacuar més de 200.000 persones, després que desenes de persones perdessin la vida a causa de les inundacions.

I de la mateixa manera que hom pot veure en aquests fets les “conseqüències imprevisibles” de les quals parla l’efecte papallona, també hauríem de tenir la capacitat de detectar els canvis que anem introduint a casa nostra en l’ecosistema perquè aquest equilibri es trenqui. En aquest sentit, el Govern de la Generalitat ha encabit les qüestions mediambientals en el nou Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Segurament, recuperar el Departament de Medi Ambient i donar-li una autonomia pròpia hagués estat més efectiu, però en qualsevol cas, el nou Departament té reptes enormes que ha de saber entomar. Un d’ells és l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que afectaria a l’espai protegit del Delta del Llobregat conegut com a la Llacuna de la Ricarda. La proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat que fa Aena, a més, suposaria un 33% més d’emissions de CO2 anuals. Òbviament, i especialment des del lobby empresarial i certs actors de la vella política, es diu que un aeroport amb més connexions és un clar avantatge econòmic, però la qüestió que ara ens afecta és si l’ampliació és o no sostenible. Perquè són molts els països que saben que s’ha de pensar l’economia sota el criteri de la sostenibilitat. De fet, la veïna França va aprovar fa uns mesos prohibir els vols nacionals que poguessin ser coberts en un període de 2 hores i mitja en tren. Mesura insuficient des d’un punt de vista ecològic, però que apunta a un canvi de direcció interessant que qualsevol país ecològicament conscient hauria de seguir. És aquesta l’Europa en la que ens hauríem d’emmirallar i no una altra.

Sense deixar el nostre territori i apropant-nos més a casa, caldria aplicar aquesta clau de la sostenibilitat quan pensem el litoral maresmenc. Jugar a ser Déu per evitar la pèrdua de sorra a les nostres platges, donant el vistiplau a la construcció de nous espigons i dragues, és alterar l’ecosistema real de la costa. Moltes entitats ecologistes -i la tossuda realitat- ens adverteixen que regenerar platges al Maresme a cops de draga no és cap solució i és una mala inversió que els nous temporals acaben malmetent. Estem sobre avís: la construcció de noves barreres i dragat i l’abocament de quantitats ingents de sorra en el nostre litoral tindrà efectes devastadors sobre la fauna i vegetació marines. I si a curt termini pensem que per disposar de 30 o 40 metres de sorra davant de casa no estem fent cap mal a ningú, hem de pensar llavors en les impredictibles conseqüències de l’aleteig d’una papallona.

Per acabar, una petita reflexió centrada en la nostra ciutat. Pensava l’altre dia en la campanya ‘Reciclar et dóna més’ que l’Ajuntament de Calella va encetar fa poc, i amb la seva imminent data de finalització. Coincidint amb el mercat setmanal, la idea ha estat posar una màquina on la població hi pogués dipositar envasos de petit format i a canvi rebre un incentiu de 3 cèntims per envàs retornat, per bescanviar a les parades del mercat i botigues d’alimentació adherides a la campanya. La iniciativa, però, respon a una campanya de conscienciació més que a una voluntat d’implementar el model a nivell local. De fet si heu viatjat per Europa fa temps que a molts de llocs podeu trobar aquest sistema a l’entrada d’alguns supermercats i a d’altres espais comuns. Però no és només a Europa on podem veure això, ja que a nivell de l’Estat espanyol hi ha diverses ciutats que han apostat per aquesta iniciativa i dins de l’àrea metropolitana algunes estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ja compten amb aquest tipus de màquines. Ara, doncs, que l’Ajuntament s’ha obert a canviar el model de contenidors de la brossa i que els contenidors soterrats han exhaurit la seva vida útil, ara que tenim després de molt de temps la figura del tècnic de medi ambient, és ara que se’ns obren noves oportunitats per dur a terme mesures per potenciar el reciclatge. Mesures que siguin reals i efectives, i que transcendeixin el curt termini d’una campanya de conscienciació.

Que ningú ho dubti, l’efecte papallona en l’àmbit del canvi climàtic és una realitat. I una ciutat compromesa amb el medi ambient és una ciutat compromesa amb el món. Un món del que totes i tots en formem part. Com he sentit a dir, cal pensar que si el Titànic s’enfonsa, malgrat que els primers afectats puguin ser els de les cabines més pobres, al final el naufragi arribarà a tothom.