El rellotge del campanar

Avui torno al llibre del Mn. Jou per recollir-hi una anècdota de l’any 1947… Una història que, per la manera d’explicar-la, fins i tot pot resultar graciosa, tota vegada que el senyor rector no semblava massa aficionat a explicar acudits… Potser aquesta apreciació personal només era pel seu aspecte seriós i una mica distant… Bé doncs, això escriu Mn. Esteve Jou… “El rellotge públic del que havia estat campanar, impulsat pel campaner, que cada jorn ininterrompudament li dona corda, no he sentit que mai toqués… D’una temporada ençà, a les broques els costava molt de pujar enlaire, i quan ja per fi eren a dalt, PATAPUM!, baixaven de cop fins a baix, però ara ja no toquen ni marxen… No es pot ésser vell sinó per força, i l’Ajuntament haurà de donar-hi alguna solució… Malgrat tot, el campaner cada dia va a donar-li corda, el que no deixa de tenir la seva gràcia i la seva filosofia, ja que demostra una moral i una constància fora de lloc i de tota mena de dubte”… Tota una demostració de vinculació i confiança entre el senyor rector i la persona encarregada del rellotge que, com si cuidés un malalt, al donar-li corda cada dia, també li donava confiança…

El canvi de rellotge no va ser fins el Nadal de l’any 1971 que se’n va instal·lar un de nou a dalt del campanar, i encara dura… Mentre en Narcís (Siset) Pla, lampista de Can Porti, i dos paletes, l’estaven muntant, vaig pujar-hi una estona per filmar unes imatges pel documental “Rellevament”, que estava fent sobre el canvi de rellotge… Quan ets a dalt, el campanar encara sembla molt més alt… El Dia de Nadal de l’any 1971 sonava per primera vegada la veu del nostre nou rellotge…

Les imatges són fotogrames de la pel·lícula (8mm) passada a vídeo i després a DVD… La qualitat no és gens bona, però són història…

Colo, dijous 24-desembre-2020