Els envelats

I dels envelats que n’has de dir?, em punxava una amiga… Doncs que si eres molt petit t’hi avorries… Quan fèiem els darrers cursos del “cole” començàvem a atrevir-nos (emparats per la colla d’amics) a demanar alguna noia si volia ballar… Era allò del “uno pa-quí, dos pa-llà”… Mentre les famílies vigilaven des dels “palcos”, o des de les cadires del voltant de la pista, si el seu fill o filla ballava molt o poc, o si ho feia amb diferents parelles o sempre amb el mateix o mateixa balladora… Si era així, podia ser un senyal de possible prometatge i com que llavors a Calella totes les famílies es coneixien, a casa havies de contestar un ampli o discret interrogatori… La filla dels (…) balla molt bé, no?… I per què no has tret a ballar la noia de can (…), que potser t’ha donat “carbassa”?… Ara he exagerat una mica, però només una miqueta, eh!…. Llavors no hi havien “barraques” i els concerts eren de les “Internacionals Cobles-Orquestres”…

Alguns d’aquells envelats se’ls va endur les pluges i els vents… De la mateixa manera i com una forta ventada, han canviat els temps de les festes majors… Recordem aquelles, les “nostres”, les d’abans, quasi com un conte de fades, però quan érem els protagonistes les gaudíem i les patíem de la mateixa manera que ho fan ara, n’estic segur, els joves d’avui dia…

2019-09-21T16:23:34+01:00 21/09/2019 | 16:23|Categories: Sin categoría|
X