L’esport, un any després de l’Estat d’Alarma

El 15 de març de 2020 va quedar marcat a la memòria de tothom. Aquell dia, escoles, pavellons, gimnasos, comerços… i tota activitat no essencial ja no va poder obrir i la gent ens vam haver de quedar a casa per aturar la propagació de la COVID-19.

Dissabte, 14 de març de 2020, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, decretava l’estat d’alarma a partir de la mitjanit del diumenge 15 de març. Se’ns obligava a estar-nos a casa, sense poder sortir, més enllà del necessari, és a dir, anar a comprar el més bàsic. Començaven, a priori, 15 dies de confinament domiciliari, d’escoles, pavellons i negocis tancats i on el gel hidroalcohòlic i les mascaretes passarien a formar part del nostre dia a dia. 15 dies d’estat d’alarma que, es van anar prorrogant fins a convertir-se en mesos. Mesos en què els carrers van quedar buits, deserts. Mesos en què les aules de les escoles van quedar en silenci. Mesos en què els pavellons i els camps de futbol van quedar aturats en el temps. En definitiva, mesos en què la por i la incertesa es va apoderar de les nostres vides.

1 any després, 365 dies més tard, la vida ha tornat una mica als carrers, l’alegria dels més petits ha tornat a les escoles i el soroll de les pilotes botant, les indicacions dels entrenadors, els xuts han tornat als pavellons i als camps de futbol.

Amb presa de temperatura, gel hidroalcohòlic i mascaretes per entrenar. I és que els que ens dediquem a l’esport, ens hem hagut de readaptar, és clar, com tothom.

Al CB Calella, per exemple… hem passat de tenir gairebé un centenar nens i nenes a les 17:30h botant, cridant, rient i amb els pares a la graderia, a tenir a un equip per pista, amb 12 jugadors, amb mascareta i amb l’accés prohibit a tota persona que no sigui jugador o entrenador.

Ara, aquest cap de setmana, alguns dels equips del CB Calella tornen a la competició, i… AMB PÚBLIC A LA GRADERIA!! Amb dos acompanyants per jugador, i sempre per llista, amb presa de temperatura abans d’entrar, gel hidroalcohòlic i amb seient assignat mantenint les distàncies.

I és que tot aquest temps sense competició, s’ha fet dur. S’ha fet dur motivar als jugadors sense tenir un objectiu a curt termini. Alguns, han plegat. Alguns han començat. Però d’ençà aquell 14 de març de 2020 a avui, hem canviat. Els entrenadors hem après a readaptar els entrenaments. En general, hem après a mirar-nos més als ulls. Hem après a dir, t’estimo als amics i familiars. I hem après com d’importants són les abraçades dels que més estimem.

Un any després, fins i tot hem après a viure sense l’estrès dels caps de setmana, partit amunt, partit avall. Hem après a no estar al pavelló de les 9 del matí fent taula dels partits dels més petits i sortir a les 14h veient els Pre-Infantils, Infantils, Cadets… I tornar a les 16 i sortir a quarts de 9 del vespre veient els partits dels Júniors, Sots-21, i Sèniors. Qui ens ho hauria dit que els que vivim amb passió (potser fins a cert punt malaltissa) el bàsquet o qualsevol esport, seriem capaços d’estar tant de temps sense partits. Estar tant de temps sense preparar un partit a l’entrenament. Tant de temps estar tancats al vestuari amb els jugadors preparant l’encontre. Tornar a la mitja part, a fer la xerrada…

Estar tant de temps sense viure l’emoció d’un partit igualat fins a l’últim segon. Abraçar-te d’alegria amb el teu company i als teus jugadors després d’un gran partit.

És ben bé que els humans som animals amb una adaptació increïble. Com ens adaptem, millor o pitjor, a circumstàncies tant adverses com una pandèmia mundial.

Ens hem acostumat a veure els pavellons mig buits, les graderies en silenci. Però, els pavellons plens tornaran. Les abraçades tornaran. Més d’hora que tard. Tornaran. Tornaran els partits emocionants, igualats, amb les grades plenes animant sense parar.

I és que, hi haurà un dia, en què recordarem aquest any tant difícil. Explicarem a les futures generacions, que les competicions es van aturar una temporada i mitja. Que els partits es jugaven a porta tancada, sense públic. Que les classes es feien de manera telemàtica. Que els carrers es van quedar en el més absolut silenci. I només els que ho hem viscut sabem com hem patit. Però, no hi ha mal que duri 100 anys.

I com diu la cançó de Miki Núñez:

Escriurem que tot no va ser fàcil

Cantarem la nostra vida en un paper

Marxarem amb els dies regalats

I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.

Escriurem que tot no va ser fàcil

Cantarem la nostra vida en un paper

Marxarem caminant per les estrelles

I amb el somriure dels que ja no hi puguin ser.