Què diré quan viatgi pel món?

#lectoropinaCalellaCOM: Enric Aromí Masriera

Per molts anys que pugui viure i per molts coneixements que pugui acumular, voluntàriament o no, hi ha coses que escapen al meu enteniment perquè entenc fora de la meva lògica, i perdoneu si el meu punt de vista no coincideix. Millor dit, no, no m’ho perdoneu, no pretenc la condescendència de ningú ni la seva forçada comprensió. Només pretenc explicar el meu punt de vista.

Visc a Calella des de fa onze anys, encara que per vincles familiars és com si hi hagués viscut tota la vida.

De petit, quan setmana rere setmana els pares em portaven a veure els oncles que tenien una espardenyeria al carrer de l’Església, si era l’estiu, feina hi havia per arribar-hi encara que poguessin aparcar el cotxe davant l’Ajuntament vell, el camí fins a casa els oncles era llarg, ple de gent. Si era cap a la vesprada, molts dels que recordo topar ja anaven beguts. Si era al migdia, mig despullats. Això no ho podia analitzar llavors, només tenia vuit anys, però la imatge em colpia cada vegada.

Més endavant, amb el meu R5 i els divuit anys acabats de fer, amb l’excusa de visitar els oncles, donava una volta pel Tri-Tono si era prou tard, i més endavant pel Highwaymen. Però l’ambient que hi havia, potser influït per la imatge de vomitades als portals o carrers orinats que anys enrere m’havia colpit, no era per mi gens atractiva.

Anys després, més dels que hauria volgut, vaig descobrir la nova Calella, després de les desgràcies d’en Mayà i de l’encert d’en Bagó quan va crear el gueto turístic més enllà del Capaspre i va donar una mica de pau als soferts calellencs.

Com ja he dit, fa onze anys que visc a Calella amb la meva companya, calellenca d’arrel. Ella m’ha ajudat i encara m’ajuda a buscar una explicació a la transformació d’aquest poblet amb gent encantadora, de conviccions fermes, acollidors i plens d’allò que han après dels viatgers que els han visitat i això em dóna un esperit crític que, si bé sé que no agradarà a molta gent, personalment em dóna l’impuls, per, dins de les meves capacitats, expressar el meu descontent vers com es fan les coses.

Em colpeix saber que hi ha un consistori, al meu entendre caciquista, que no fa altra cosa que intentar perpetuar la idea que el turisme és el pal de paller de l’economia de Calella.

Evidentment, els diners han estat fins ara de la mà del comerç i del turisme i encara hi són, fins que ja no n’hi hagi. L’actitud de proteccionisme vers aquesta línia de negoci em recorda a aquells empresaris que no saben fer res més, i que van ficant tot el que tenen al negoci perquè d’allà van treure els cotxes, iots de luxe i finques, com aquell que munyia la vaca, però van oblidar alimentar-la, i quan se n’adonen ja és massa tard i ho han perdut tot.

Veig coses al meu entendre aberrants: un Museu del Turisme.

Realment, qui va tenir la idea, sabia o sap perquè serveix un museu? O potser es creu que un museu no és altra cosa que una gegantina vitrina on exhibir quatre trastos?

Un museu és preservació, investigació, restauració, competició, comunicació, germanor amb altres museus, intercanvi i finalment, exhibició dels resultats. A Calella es compleix la darrera, s’exhibeixen uns resultats: quatre fotos. Això sí, molt ben informatitzades, amb molts botonets interactius que no serveixen per res més que perquè aquell que es passejava per Jovara als 60 ‘s es pugui ara reconèixer públicament. Perquè la foto fa anys que la té a casa, encara que allà no se la mirava. Tot això a un cost d’un milió d’euros de construcció i desconec el cost que té de manteniment.

Un “Parc de les Veles” on les veles estan plegades i hi carda un sol de justícia a l’estiu, i a l’hivern, els matolls són de metre d’alçada. Els jocs infantils de fusta de la bona, tant, que el seu “Moment inercial” si un nen per accident s’hi dóna un cop, sort tindrà de sortir-se’n. Ara sembla que hi han ficat tendals, veurem el que duren…

Un “Solmàfor” que et diu puntualment, quan funciona, quin índex de radiació solar hi ha i quines precaucions has de prendre. Tot plegat molt bé. La llàstima és que has de creuar mig Calella i t’has de fregir al sol per adonar-te, quan hi arribes al davant, que no hauries d’haver sortit de casa.

Un carrer de l’Església ple de comerços buits, portes baixades i amb caire de convertir-se en un gueto monocomerç: bars i botigues de collonades. Això sí amb ínfules de Gran Centre Comercial. Veurem com acaba. El que sí que és clar, és que no hi ha altre.

El carrer Jovara el van matar, la Plaça Catalunya, amb el seu sortidor de colors, només serveix per acollir al consistori de torn cada 11 de setembre. Però no hi aneu de nit, menys encara sense companyia. Per cert, hi ha nucli històric a Calella a part d’una casa al costat de l’Ajuntament convertida en pizzeria? Potser Can Barrau i Can Palmada ho són també?

I parlant d’això, la darrera bestiesa: convertir la història en supermercat.

Encara no ho he acabat de comprendre del tot bé. Les argumentacions de crear quatre llocs de treball, es refereixen als empleats de les caixes, als reposadors dels lineals, o als encarregats del magatzem? O bé es refereixen als vigilants del futur soterrani de l’esguerro de museu que es pretén fer? Als cobradors del pàrquing o als equips de neteja?

Segons tinc entès, espero que mal entès, encara que la física em convenç de que així serà, hi haurà un clos arqueològic, el més important a quilòmetres a la rodona, sota un munt de formigó i ferro suportat per columnes injectades al ben mig de les runes històriques. I al damunt de tot un aparcament, i al damunt de l’aparcament un supermercat, i habitatges socials. De tal forma, que si ho fan bé, s’anirà a comprar el fuet els iogurts i les begudes i després de carregar-les al cotxe, es podrà gaudir de la nostra història com aquell qui no vol.

Això sí, segurament a les columnes que trinxaran les runes històriques hi haurà uns cartells amb les promocions de torn del súper o amb l’anunci que Calella és un Centre Comercial de primer ordre mundial, acompanyat d’una bossa de ferro per donar-hi més “glamur” i un text amb traduït alemany o rus (s’ha de fer la pilota a qui suposadament dona a menjar). I serà més que probable que el mateix supermercat ofereixi entrades gratuïtes per les compres superiors a 30 €.

Recordo una vegada, passejant per les Garrigues, que un pagès amic, em va presentar a la gent del poble tot dient: “És de Barcelona, però és bona gent”. Llavors no li vaig fer massa cas, però amb els anys m’he adonat que el pagès hi tocava.

Fins ara, m’he sentit orgullós del meu país i de la meva gent i quan anava pel món i em deien: “Barcelona, ah, espanyol?”, immediatament responia: no, català. Cosa que em portava a evitar moltes explicacions sobre els toreros, la “Fiesta Nacional”, i la bogeria de la Setmana Santa a Andalusia entra altres, i em permetia explicar a qui no ho sabia, el nostre fet diferencial. També m’he trobat gent que, al dir que sóc de Calella, em deien: “la de les havaneres o la dels alemanys?” i simplement responent: “dels alemanys, però ha canviat molt” n’hi havia prou. Però tal com va tot plegat, em fa perdre la son pensar què els puc dir quan m’ho preguntin.

De moment, penso que diré que sóc del Maresme, que prou coses interessants encara hi ha per explicar sense quedar vermell.