Narcís Baronet i Coll: el gestor que va deixar enrere la vila de Calella per certificar la ciutat

En algunes ocasions, els personatges històrics queden marcats per una sola decisió, i en el cas de Narcís Baronet i Coll (Calella, 1894-1968), aquest és un fet que no es pot negar. Els més veterans recordaran les seves etapes com a fabricant de gèneres de punt o com a procurador dels tribunals, o fins i tot les seves gestions a la Unió Esportiva Arenys. Però el que va deixar una petjada inesborrable al seu destí va ser el seu pas per l’alcaldia de Calella, i més concretament, la seva determinació per obtenir el títol de ciutat.

Antiga postal de la plaça de l’Ajuntament, abans anomenada plaça de la Constitució

L’alcalde, un home de contextos

En una entrevista que data del 1950, la desapareguda revista Estela parlava de Narcís Baronet com un home amb una forta presència, proper, amable i amb un etern somriure, destacant que era un calellenc apassionat. En aquell moment ja portava temps allunyat de l’esfera política, però tenint en compte la seva trajectòria, aquest era un caràcter que portava per bandera i que li va obrir moltes portes en contextos convulsos i complicats.

Precisament, l’etapa del batlle al capdavant de l’Ajuntament certifica que va viure un escenari de canvis constants, ja que els llibres el consideren alcalde entre els anys 1923 i 1925, però en aquests dos anys i quatre mesos es va produir certa intermitència. Després de succeir Josep Llobet i Guri el 1923, va quedar relegat el mes d’octubre del mateix any, quan la dictadura de Miguel Primo de Rivera va alçar Jaume Dalmau i Llibre a la seva posició. Poc després, durant el març de 1924, va retornar al càrrec, abans d’un pas al costat definitiu i un mandat més llarg i prolífic del propi Dalmau.

Però parlant de contextos, la decisió de Baronet no va ser tan complicada, ja que Calella feia temps que vivia com a ciutat. Segons les informacions de l’època, que el propi Baronet admetia amb naturalitat, els inicis del segle XX no varen fer més que confirmar el creixement de la vila. La població anava a l’alça i superava els cinc mil habitants, una condició específica per obtenir la denominació, però a més, també acompanyaven un fort desenvolupament industrial, comercial i urbanístic.

Les connexions de Narcís Baronet

El que sí cal reconèixer a l’alcalde és que, tot i trobar-se amb un marc favorable, va tenir l’habilitat i la convicció per tocar totes les tecles que estaven al seu abast, que van esdevenir claus pel seu propòsit. No en va, de l’Ajuntament van sorgir repetides mostres d’adhesió i veneració de la corona, com el nomenament de la plaça del Mercat Municipal com “Plaza del Rey Alfonso XIII” o el del Rierany dels Frares com “Avenida de la Reina Victoria Eugenia”.

Amb el favor de la monarquia, Baronet va viatjar a Madrid, capital del regne, on també comptava amb un nodrit cercle de connexions i influències, tant en la vessant política com en l’eclesiàstica. I és que potser la figura més important que l’acompanyava era el Dr. Carles Salicrú i Puigvert, mestre i teòleg calellenc destacat per la seva intel·ligència i oratòria. Les seves qualitats van cridar l’atenció del mateix rei, que el tenia entre els seus assessors i que el va nomenar primer capellà d’honor a la Reial Capella de Palau, i després Predicador de la Capella Reial.

Tot i això, Salicrú no era l’únic que es va sumar a la causa de Narcís Baronet. També foren decisives les bones relacions amb el general Severiano Martínez Anido, que havia estat responsable de l’ordre públic a Barcelona i en aquell moment era subsecretari del Ministeri de Governació; amb Josep Maria Milà i Camps, president de la Diputació de Barcelona i primer comte del Montseny; amb el senador Francesc d’Assís Bartrina i Roca, també calellenc, i amb el diputat barceloní Joaquim Sagnier i Villavecchia.

Finalment, els esforços van ser reconeguts, i el 14 de març de 1925, Calella va ser nomenada formalment ciutat per mitjà d’un reial decret signat pel rei Alfons XIII: “Volent donar una prova del Meu Reial afecte a la vila de Calella, província de Barcelona, pel creixent desenvolupament de la seva indústria i comerç i per la seva constant adhesió a la Monarquia, vinc en concedir-li el títol de Ciutat, i al seu Ajuntament el tractament d’Excel·lència. Donat a Palau a catorze de març de mil nou-cents vint-i-cinc”.

Reial decret d’Alfons XIII. (Foto: APHIC)

Un títol simbòlic que va anar a més

Segons explicava Narcís Baronet a l’Estela, inicialment les conseqüències del títol de ciutat de Calella eren “exclusivament honorífiques”. El seu relleu i distinció es dirigia sobretot a les esferes públiques i als organismes oficials, i de fet encara avui la seva significació es manté. A la comarca del Maresme, és l’únic municipi reconegut oficialment com a ciutat juntament amb la capital, Mataró.

El desenvolupament de la ciutat, això sí, va passar del paper a la realitat sota la direcció de Jaume Dalmau, que va gaudir de contextos polítics, econòmics i socials molt més adients per consolidar l’esmentat creixement. Al seu mandat es va correspondre al títol amb fets i obres, concretant una transformació urbanística profunda que va consolidar les bases de Calella actual. En aquells anys, es van finalitzar projectes de governs anteriors, però també es van desenvolupar serveis, obres i equipaments que avui encara perduren.