Crònica del ple

2019-09-07T11:34:15+01:0007/09/2019|

#lectoropinaCalellaCOM: Joan Flores Constans

El dilluns passat, 2 de setembre, les obligacions personals i laborals em van permetre assistir al Ple de l’ajuntament de Calella. Hi havia un dels punts de l’ordre del dia que m’interessava per damunt dels altres com a ciutadà, però també volia copsar en directe la posició dels diversos grups municipals amb respecte a la modificació del POUM per poder edificar en l’aparcament adjacent a l’hospital.

Tot i que és una experiència que recomano a qualsevol calellenc -la televisió fa una feina encomiable, però el fet de que enfoquin només a qui està parlant fa perdre la visió de la resta de regidors, de les seves cares mentre parla un altre o de la seva disposició gestual, allò que se’n diu comunicació no verbal-, vaig sortir de la sala d’actes amb una barreja de decepció i de vergonya aliena; i no parlo de les posicions polítiques -al poble, tots ens coneixem des de fa temps, i sabem de sobres “de qué pie cojea” cada partit polític i gairebé cada regidor-, sinó del propi desenvolupament de l’acte.

En primer lloc, em va sorprendre la minsa predisposició al diàleg de l’equip de govern, que vaig atribuir a una aritmètica concloent que anul·la la possibilitat d’empat i, per tant, de negociació; ja sé que el vot de qualitat és una atribució legal, però fer-ne ús em sembla un menyspreu a la representativitat, entesa aquesta com el reflex fidel i exacte del que han votat els electors.

Tot i que s’entén a la perfecció que el Ple només és el resultat d’un munt de feina feta pels regidors fora de focus -i Déu n’hi do quanta feina!-, no sembla massa lògic que les intervencions es limitin a llegir els mateixos papers que se suposa que ja s’han intercanviat en les sessions de comissions, i que la resposta a una lectura sigui una altra lectura. Més enllà de quatre llocs comuns -la majoria, enunciats amb més fe que raonament, per més que alguns regidors esgrimissin estudis i estadístiques que semblaven recolzar les seves posicions-, vaig sentir molt pocs arguments, i imaginant algú que assistís al Ple sense tenir una posició clara al respecte, estic segur que hagués sortit de la sala amb els mateixos, o més, dubtes.

Però el que em va sorprendre de debò va ser el menyspreu amb que es prenia l’alcaldessa les intervencions dels regidors de l’oposició, la mirada dels quals, mentre parlaven, defugia movent  papers o consultant el telèfon, com si tot allò que intentaven argumentar no anés amb ella, i confonent, intencionadament, la inexperiència dels portaveus de la CUP i d’ERC, per exemple, amb incompetència. Cap regidor present a la taula té l’experiència política d’alt nivell de l’alcaldessa -com es va poder comprovar, en positiu: les paraules “populisme” i “demagògia”, limitades a quan no es troba cap argument per rebatre la posició contrària, només van ser esmentades, per partida doble, per l’alcaldessa, dirigides a un regidor de l’oposició; i assenyalar, vàries vegades, a un mitjà de comunicació com a responsable de la seva mala premsa és un recurs ben galdós; ambdós són senyals inequívocs d’esgotament de la raó i, aquests sí, exemples de demagògia; l’alcaldessa ha aprofitat bé la seva experiència al Congrés i al Parlament-, però el que va semblar és que gairebé tots, amb més o menys fruit, van treballar-se abastament les seves intervencions. Fins i tot en alguns casos, la censura va traspassar el llindar del respecte institucional per envair el terreny personal, i això no hauria de ser permès.

No menys sorprenents van ser els moments-dron; m’explico: quan ja s’havien esgotat, si és que n’hi va haver, els arguments -de fet, a l’equip de govern no els calien, malgrat les entusiastes intervencions dels dos regidors relacionats amb el punt del dia (l’un, parlant d”’implementar” una construcció i, després, d’”implantar-la”: un edifici ni s’implementa ni s’implanta, es construeix; l’altre, esmentat unes estadístiques que, pel que va desvetllar la intervenció posterior d’un regidor de l’oposició, només havien tingut en compte les dades que l’interessaven): sabien, abans de començar, que el resultat de la votació seria de 9 a 8-, l’alcaldessa es col·locava per sobre del bé i del mal i s’aclaria la veu per dictar, amb el to ferm i alliçonador que no admet rèplica, als regidors de l’oposició, les seves dissertacions sobre la democràcia, i a tothom, inclòs el públic assistent, les normes d’urbanitat.

De totes maneres, quan m’ho permetin les meves obligacions, hi tornaré. El valor polític del Ple em va semblar nul, però com a experiment antropològic, sociològic i psicològic, no té preu.

Comparteix el contingut!

Go to Top