Definitivament… catalans!!
Les darreres detencions de la Guàrdia Civil (no sé què tenen de “guàrdia” sinó es per perseguir, amenaçar, insultar i agredir) sobre persones acusades de pertànyer a grups de CDR i, presumptament “terroristes” no han fet altra cosa que mantenir viva, ben viva, la flama de sentir-nos plenament catalans. Molts, com qui us exposa aquesta reflexió, ja fa anys que no ens sentim identificats amb els símbols espanyols, ni amb la seva història –encara que n’hem compartit molta-, ni amb la seva cultura -sovint massa primitiva-, ni amb el seu concepte d’estat, ni amb la corrupció sistèmica com a forma d’organització social i política.., però és que, des de fa uns pocs anys, sembla que des dels governs espanyols, des dels partits unionistes (i alguns indecentment feixistes) i des d’entitats i grans empreses espanyoles, estan impulsant com mai en la nostra recent història el sentiment catalanista. Un sentiment que es va desvetllar amb força a finals del XIX i principis del XX, però que ara pren un tint diferent, en afegir-se el fet polític: ara ja no es vol ser part d’Espanya, sinó que es vol marxar d’aquest atrotinat i, crec, turmentat estat.
Definitivament…, moltes persones se senten catalanes…, i prou. No es senten vinculades amb una cultura, amb una llengua, ni molt menys, amb unes ideologies que nomes traspuen odi, amenaça, menyspreu i un sentiment d’acabar amb una identitat que el que demana és poder expressar-se lliurement i esdevenir un estat, si així ho vol la majoria, independent d’Espanya, encara que continuant tenint-hi vincles, ja que bona part de la població actual de Catalunya, tenen arrels espanyoles, sobretot andaluses i extremenyes.
Però quan un govern i els seus partits, no tenen cap projecte per Catalunya, tret de la persecució, l’empresonament dels seus líders, l’amenaça continua d’anar contra la llengua i la cultura, amb una idea de mantenir el nostre país només per interessos econòmics…, tot sembla acabar per allunyar i trencar el vincle emocional que es pogués tenir amb la terra de Cervantes. Espanya veu Catalunya com a una colònia. I poca cosa més…, bé, tret que a les colònies no se’ls permet marxar i trencar amb la metròpolis així com així. La història està plena d’exemples: totes les colònies espanyoles de centre i sud Amèrica van marxar desprès d’esclats revolucionaris dels seus habitants i líders polítics i militars. Estaven farts dels menyspreus espanyols i de l’espoli continuat dels seus recursos, inclosos els humans.
Arribats a aquest punt, i ara que ens trobem en dates assenyalades en el calendari independentista, tot sembla indicar que aquest sentiment de catalanitat serà cada dia més fort i qui sap si potser definitiu, per moltes persones, per no voler saber mai més res d’un estat que els ha fet fora “a patades” –simbòlicament i literal-, pel sol fet de voler expressar-se en llibertat i democràticament.
Ves per on, al final serà la democràcia i el que significa de “poder del poble” qui acabi per enfonsar l’autoritarisme excloent, amb tics feixistes i amb manca total de respecte per l’alteritat, qui acabi per trencar un estat espanyol que mai ha sabut gestionar la llibertat.
PD: No espereu res de bo dels jutges espanyols. Ja fa temps que van renunciar a la deessa justícia, qui ja no es tapa només els ulls, sinó també el nas…, per no haver d’ensumar la ferum putrefacte del sistema judicial.
