Desconstruint discursos fràgils

#lectoropinaCalellaCOM: Joan Flores

La conservació del patrimoni arquitectònic és un fet recent en la història dels pobles perquè el terme conservació no es pot entendre sense un grau de cultura i civilització determinat. Fins a l’edat mitjana, les construccions susceptibles de conservació eren les lligades a la noblesa (castells, palaus i cases fortes) i a l’Església (capelles, esglésies, catedrals i béns immobles lligats a la jerarquia). Els moviments bèl·lics i les successives invasions, conquestes i reconquestes provocaven que els primers es conservessin, quan l’enderroc i l’espoliació no havia sigut imprescindible per a la victòria, i canviessin de mans en les millors condicions possibles; aquesta és la raó de que, abans de les guerres del segle XX, el patrimoni lligat a la noblesa i a la posterior aristocràcia gaudís d’un estat de conservació envejable; pel que fa als segons, l’ús continuat i la relativa neutralitat de l’Església, que sempre havia recolzat al poder polític, fos quin fos, van permetre l’estat de conservació que encara avui es pot admirar; moviments reivindicatius com les desamortitzacions dels béns eclesiàstics van comportar molt poques destruccions però  sí canvis de titularitat, que van ser revertits amb celeritat quan l’aliança entre la creu i l’espasa va tornar a estar vigent. Pel que fa a les restes de períodes anteriors, o van ser absorbits per qüestions d’utilitat, com a fonaments de nous edificis (esglésies gòtiques edificades sobre esglésies romàniques edificades sobre esglésies visigòtiques edificades sobre…) o directament ignorats. L’època de la Il·lustració va comportar, entre d’altres coses, la primera conscienciació del paper de la història en la vida contemporània, però no és fins a finals del segle XVIII, amb el Romanticisme, que comencen a valorar-se les ruïnes com a bé cultural (encara que com més derruïdes, millor) que cal conservar; però aquesta nova consideració es limitava a les ruïnes exposades a cel obert i en entorns feréstecs.

El veritable canvi de mentalitat es produeix a mitjans del segle XIX i es pot datar perfectament: el descobriment de les ruïnes de Troia a partir de 1870 per part de Heinrich Schliemann, no tan sols pel fet de treure a cel obert una part rellevant de la història occidental, sinó també per la valoració d’aquest descobriment i pel lligam que uneix el fets històrics amb la materialització dels escenaris. L’excavació no va estar exempta de conflictes, com la destrucció dels estrats més recents en la recerca dels que es consideraven originals, és a dir, els de l’època de La Il·líada, i l’espoli de gran part del material que es podia transportar, però no és exagerat suposar que amb aquestes excavacions (i les posteriors a Micenes), comença la consciència de que no només els escrits originals ens poden informar d’una època llunyana en el temps, sinó que també el descobriment i la conservació poden ser una font inesgotable d’informació, segurament més fidel i menys mediatitzada que els registres escrits.

En ple segle XXI, per sort, el tractament del patrimoni arquitectònic i, en un estadi anterior, de les descobertes arqueològiques, ja no depenen, teòricament,  d’interessos privats (si exceptuem, en l’àmbit espanyol, els béns presents, passats i futurs de l’Església Catòlica; la immatriculació seria el millor exemple), sinó de les diverses Administracions oficials (locals, autonòmiques i centrals, en funció de les diverses qualificacions dels béns). Es recullen les aportacions que han originat les diverses perspectives al llarg de la història, tant pel que fa referència a l’excavació com a la conservació, i s’enceta una nova etapa sota nous principis que intenta no caure ni en l’ historicisme estàtic ni en el revisionisme inestable. El sentit comú sembla dictar que el patrimoni històric és un bé públic que ha d’estar sota la jurisdicció dels estaments públics i, en funció de la seva rellevància, en mans públiques; sembla que el model a seguir és, entre d’altres, el de la República Francesa: el patrimoni històric notable és de titularitat pública, que és el responsable de la seva conservació i del seu manteniment, que es cedeix en explotació amb condicions molt estrictes; Notre Dame, per exemple; el mateix sentit comú condueix a un senzill corol·lari: no es pot considerar patrimoni plenament públic aquell que està en mans privades; en funció de la seva notabilitat, es pot cedir a aquesta mena d’entitats, però la titularitat hauria de ser sempre pública.

Però en qüestions com aquesta notabilitat és on rau la mare dels ous: cal legislar. Des que aquesta necessitat es va considerar imprescindible, hi ha hagut diverses consideracions, sovint conseqüència de les circumstàncies polítiques, fins arribar al moment actual, en el que es barregen, i, en teoria, es complementen, la legislació de l’Estat i l’autonòmica; aquesta, en virtut de les competències transferides, agrupa els béns en dues grans categories: els Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) i els Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN); aquesta darrera, i no la primera, es correspon amb la qualificació de Bien de Interés Cultural (BIC) de la legislació de l’Estat. Ambdues assenyalen diferents graus de protecció (doncs de protecció i de conservació és del que es tracta), però la diferència fonamental és que el BCIL permet retocar el bé, encara que no enderrocar-lo, mentre que el BCIN obliga a la preservació de la integritat del bé i del seu entorn; és responsabilitat dels propietaris, públics o privats, en ambdós casos, la seva conservació; l’altre diferència, potser més determinant, és que el primer està sotmès a la competència local, mentre que el segon ho està a l’autonòmica.

La legislació sembla prou clara, però no ho és, perquè, com acostuma a succeir en entorns que basen l’administració de justícia en lleis escrites i en posteriors reglaments, cal comptar amb la interpretació de les lleis que facin tant els organismes implicats com, en darrer terme, l’estament judicial; això sense comptar els interessos dels propietaris i la naturalesa de la seva relació amb les entitats titulars del dret de decisió. Al no haver-hi actuació d’ofici (i cal esmentar de nou la legislació francesa), documentada i professional, i en funció de les circumstàncies, es produeixen curioses desviacions: un bé determinat pot qualificar-se amb la màxima protecció com a primer pas per a una expropiació que la naturalesa del propi bé no mereixeria, però darrera de la qual hi ha interessos privats que l’administració corresponent vol afavorir; o el cas contrari, rebaixar la qualificació perquè la màxima suposaria una sèrie d’entrebancs per a l’explotació que, degut al poder real o fàctic  del propietari, l’administració no està disposada a assenyalar; aquesta és la raó perquè el conjunt de Montserrat, per exemple, sigui qualificat com a BCIL en comptes del raonable BCIN: aquest implicaria greus conseqüències pel que fa a l’avantatjosa explotació per part de la comunitat benedictina, i no cal remarcar el poder que manté l’Església Catòlica en aquestes contrades. A tot això s’hi afegeixen, malauradament, raons d’ordre polític (quin partit governa a Catalunya i quin governa a la localitat, les possibles contrapartides passades o futures o els favors que queden pendents de complimentar), acadèmic (qui ha declarat què i on, la prevalença de diferents corrents de pensament, la participació directa en la legislació vigent o l’exclusió d’aquesta participació en el moment de redactar-la, o directament l’enemistat per qüestions normatives o purament personals) i, al començament i a la fi de tot, econòmic (lícites o il·lícites).

Que la llei sigui interpretable no és, en principi, perjudicial; a l’entorn anglosaxó no s’apliquen lleis promulgades sinó la jurisprudència, que prové de la interpretació acumulativa dels fets, i no sembla que sigui un sistema injust; a alguns llocs, o no hi ha constitució escrita (la Carta Magna anglesa no deixa de ser un esborrany anacrònic) o és tan general com la dels EEUU, dos models, en principi, de democràcies liberals modernes, la llei no està més lluny de la justícia que aquí; però la nocivitat d’aquesta flexibilitat pot quedar de manifest  quan qui ha de decidir té interessos, de qualsevol mena, sobre allò que decideix.

L’administració pot ser justa, legal, malintencionada o negligent en l’aplicació de les lleis que ella mateixa ha dictat; si és justa, els administrats hi confiaran i la recolzaran; si només és legal, es veuran obligats a acomplir-la, però no a compartir-la; si és malintencionada, la qüestionaran i la combatran; si és negligent, el pitjor dels casos, els administrats estan obligats, amb tots els mitjans al seu abast, a denunciar-ho i a fer-la complir amb aquelles lleis en les quals ha negligit, i més encara si les autoritats jeràrquicament superiors se sumen a la negligència amb una injustificada indolència.

A Calella, fa més d’un any que estem experimentant el pitjor dels escenaris, la tempesta perfecta: un jaciment d’importància extraordinària, com han dictaminat els experts d’una banda i de l’altre; barrejat en una operació urbanística difícilment justificable, la construcció d’un supermercat d’una cadena multinacional; sota l’autoritat d’un poder local en franca decadència política, social i intel·lectual, enrocada en una orgullosa prepotència que desqualifica qualsevol alternativa, fins i tot el mateix diàleg amb visions que difereixin del seu diktat; i amb una autoritat màxima que, per raons que no ha justificat i mitjançant la interpretació laxa i interessada de la legislació, negligeix del seu paper d’àrbitre del conflicte i de garant de l’acompliment de la llei amb el màxim benefici pels administrats.

Tot i que l’administració local, que no negligeix, sinó que s’interessa, i molt vivament, no està sola; a part dels departaments corresponents de la Generalitat i dels experts excloents, gaudeix d’un àmbit servil de caràcter local que contamina el debat mitjançant l’exposició de notícies falses, d’alternatives il·lògiques i de nul·la disposició al diàleg: partits polítics incapaços de prendre cap iniciativa que pugui restar-los vots en les properes eleccions, i que justifiquen la seva negligència amb etèries raons d’equilibri polític i en la negativa absoluta de fer front comú amb adversaris polítics; pseudoassociacions cíviques jugant al joc del lobby, intoxicant a l’opinió pública amb falses promeses i infernals conseqüències en el cas d’oposar-se a la posició oficial, en espera de les engrunes que poden caure de l’opulenta  taula de l’especulació; i, finalment, de forma involuntària, una població incapaç de qüestionar les directrius del poder, hipnotitzada pels jocs de mans de les grans declaracions que incloguin tòpics adulterats com “col·laboració públic-privada”, “progrés econòmic” o “benefici públic”.

Des de bon començament, quan es van descobrir (la cursiva és perquè tothom sabia que sota el solar hi havia ruïnes romanes, igual que se sap, amb un bon grau d’aproximació, que n’hi ha a d’altres llocs de la mateixa zona) les ruïnes de la vil·la romana, els ciutadans de Calella hem estat exposats a una interminable i gradual successió de mentides que han anat rellevant-se a mesura que es desvetllaven en l’argumentari de l’administració local, tendenciosa i entabanadora, i, amb una reproducció exacta, que hauria, per si sola, de ser sospitosa, per part d’altres entitats cíviques que han extret el seu recolzament del còctel explosiu formulat a partir de la ignorància i la mala fe. “Les ruïnes són d’una importància molt relativa”: no existeix cap dictamen de cap arqueòleg que recolzi aquesta consideració; “les obres del supermercat no afectaran al jaciment”: només cal fer una visita a l’obra per comprovar la falsedat d’aquesta declaració; “tenim el permís de la Generalitat”, com si tenir l’autoritat tingués més importància que tenir la raó; “vigilarem l’obra perquè no s’afecti al jaciment”: també una visita sobre el terreny desmunta la mentida; “aconseguirem 144 places d’aparcament públic”: de moment, i excepte modificacions del projecte de darrera hora, just hi caben les 107 que correspondran, legalment,  al supermercat; “hi ha altres jaciments que han optat per la solució que nosaltres hem adoptat”: només cal visitar els que, realment, han cobert el jaciment amb una construcció i, després, veure els que han sigut realment respectuosos; “serem extremadament transparents”: només mitjançant mediadors s’ha anat aconseguint els diversos projectes, sense poder assegurar si s’estan seguint rigorosament, i no hi ha hagut manera d’obtenir ni de fer públic, si és que existeix, el projecte final; “serà un pol d’atracció turística”: estan a disposició de qui vulgui saber-ho les assistències a jaciments soterrats i envaïts per murs, pilots, pilars, jàssenes, sabates i plantes de formigó (i, en el cas de Calella, d’accés limitat a l’automobilitat dels visitants) i els que estan museïtzats a cel obert o amb una cobertura respectuosa; “no tenim diners per excavar-ho”: sense caure en la demagògia de calcular que l’import de cada estàtua dóna pel lloguer d’una excavadora durant 180 hores, i que els diners malgastats al pseudo-Museu del Turisme ampliaria el període de lloguer de forma exponencial, no és creïble que la cascada d’administracions (local, comarcal, provincial, autonòmica, estatal, europea i global) no tingui mecanismes de suport econòmic per fer l’excavació, museïtzació i posterior explotació d’un dels jaciments més importants de la Mediterrània; “és que la màxima protecció (BCIN) farà que s’hagin d’enderrocar edificis consolidats (Can Saleta, els apartaments Toyca, els pisos de Sant Quirze, l’edifici de l’antiga Renault)”: mai, en cap lloc de la Catalunya contemporània, s’ha enderrocat cap edifici consolidat sense una negociació i una contrapartida, només s’ha dictat l’afectació, que és veritat que limita les possibilitats, però amb contrapartides evidents; i, finalment, la falsedat més explícita i més perversa: “no es podrà ampliar l’hospital”: en el cas de que, finalment, es dugui a terme l’enèsima ampliació de l’hospital (sembla que la Generalitat, via Pressupostos, no mostra massa disposició en acomplir la també enèsima promesa d’ampliació), existeixen solucions constructives per fer-la compatible amb el respecte total i absolut de l’hipotètic jaciment que hi ha a sota, si existeix la voluntat de fer-ho. No és veritat que tot el que hi ha en l’àmbit del BCIN “hagi d’anar a terra”, només que queda afectat, com el cas de les expropiacions per a futures obres públiques, com les terres del “polígon industrial” previst, amb una miopia considerable, al POUM, que estan al costat de la carretera del cementiri nou; els pagesos segueixen explotant-les perquè estan “afectades”,  i no s’expropiaran fins que s’engegui el projecte; és a dir mai; el que vol dir és que qualsevol construcció que el pugui modificar s’ha de sotmetre a examen i buscar alternatives constructives (que n’hi ha, sempre n’hi ha). És evident que es parlen llenguatges diferents i es mouen intencionalitats diferents: aquells per a qui, com l’equip de govern municipal, la declaració de BCIN és un problema, una nosa inoportuna, encara que s’hagi de mentir per justificar-ho, quan el més lògic sembla el contrari.

Tot individu al que resti la més mínima fracció d’enteniment, un “tot” que no es pot considerar ni nombrós ni subjecte a quotes, no podrà obviar que és molt més el que ignora que el que coneix i que, en conseqüència, sempre podrà trobar, una altra cosa és que estigui disposat a buscar-ho -hi ha qui, en lloc de trobar, s’entrebanca-, algú que sap més que ell.

Davant d’aquesta circumstància, i per restablir-se de la dissonància que sol provocar aquesta trobada, aquest individu pot prendre dos camins: reforçar l’autoestima, aquest terme tan sobrevalorat, ignorar les seves limitacions, que passen a ser accessòries, i imposar, sota les pautes de persistència, d’oportunitat o, en el pitjor dels casos, d’autoritat, les seves regles; o bé sotmetre’s, respectuosament, a les objeccions al seu convenciment, valorar les aportacions de qui qüestiona la seva posició i aprofitar-les per ampliar la seva instrucció. En el primer cas, el concepte clau és supèrbia, aquest sentiment d’envaniment per la capacitat pròpia, que es converteix en inqüestionable, inseparablement associat al menyspreu de l’aliena; en el segon, la paraula clau és humilitat. El primer fabrica competidors; el segon, forma competents.

El criteri no és un objecte que es pugui comprar en el mercat d’habilitats o llogar per un termini determinat amb opció de compra, que es traspassi nominalment, ni  tan sols mitjançant l’autoritat -l’autoritat no és ni un argument ni un criteri- ni que s’engendri per generació espontània. El criteri és un bé que es forma, inconscientment, en la mesura en la que un individu aprèn a valorar las coincidències del seu judici amb els judicis dels altres i, sobretot, els qüestionaments a les seves actituds, i només és legítim si es construeix amb les pedres procedents de les ruïnes de la torre de la seva arrogància.