L'any 1961 va tancar el Cafè per a convertir-se en l'Hotel Espanya, un Cafè on hi havia hagut ball, sopars i cinema
L’antic Cafè España, refugi de Prohoms
#lectoropinaCalellaCOM: Xavier Cusell
Documentació i recull de fotografies: Antonio Villaret
El 17 de gener de 1961, a dos quarts de deu del vespre, un grup de calellencs es va reunir a l’Antic Cafè España del carrer de Mar, per sopar i acomiadar-se del local que durant vint anys havia representat una mena de refugi. Els convidats van editar per l’ocasió una irònica esquela que assenyala la futura conversió del Cafè en l’actual Hotel España, avui encara obert i regentat per la família de Florencio Hernández. L’Esquela, escrita en to de sorna que serà “destinado a los caballeros de pantalón corto y a las damas de pantalón largo”.
Cal començar explicant que entre els assistents hi havia el que ara anomenem els personatges més famosos de la Calella de postguerra. Els representants de les famílies benestants i dels prohoms que tindran un paper rellevant al futur de la ciutat com a destí turístic de mitja Europa. Val a dir que a Calella hi vivien unes 8.000 persones el 1961, era encara un poble industrial ple de fàbriques tèxtils com la Llobet Guri, Can Sura, Can Gallostra, i un llarg etc. però ja començaven a venir turistes estrangers a partir dels anys cinquanta, principalment de procedència alemanya.
En el context de la Calella del 1961 és necessari també tenir present l’organització social i política d’Espanya, marcada per la guerra i la dictadura, però que ja havia deixat enrere la postguerra. Encara era una societat profundament catòlica, que girava entorn de les celebracions religioses i que havia de reverenciar les ‘autoritats’ civils i militars. Una dada de la demografia de l’època ens indica, que entre 1950 i 1960 la població a Calella s’incrementa d’unes 500 persones, mentre que a la dècada següent, del 1960 al 1970, l’increment va ser de 2.000 persones, fins a arribar als 10.000 habitants.
En aquesta Calella ‘en blanc i negre’ ens trobem aquest sopar d’un nombrós grup d’homes -cap dona-, al mes de gener, quan fa pocs dies que han passat les festes de Nadal, i que es troben al Cafè Espanya de manera regular.
Un local d’esbarjo, que tenia la terrassa a l’altre costat de les vies i que tenia la particularitat que s’hi jugava a les cartes per diners, una activitat prohibida i perseguida a l’època. Segons s’explicava, el Sr. Aguilar, que sabia tocar el piano, estava avisat que si arribava la guàrdia civil, havia de tocar “amb intensitat” el piano del primer pis, per advertir a les persones que jugaven a cartes al pis de sota de la presència de “l’autoritat”.
Pel que expliquen i pel que sabem, el Cafè España era el punt de trobada dels “homes forts” de Calella: botiguers, empresaris, funcionaris i prohoms reconeguts a la ciutat. També hi ha emprenedors en el sector turístic, que començarà a disparar-se en aquesta dècada dels anys 1960. A les imatges que en són testimoni hi trobem també un personatge amb la boina vermella que caracteritzava als seguidors del moviment carlista. Entre els habituals hi trobem els cognoms Teixidor, Cordón, Aguilar, Alabern, Borràs, Gómez, Prat, Bruguerola, Sangerman, Palmada, Barnadàs, Baronet, Bibiloni, Montaña, Gotarra, Gironès, Plademunt, Torrent, Castells, Puigverd, Colomer, Vives, Duch, Gallostra, Martínez, Llongueras, Planas, Cardó, Millàs, Sans, Pimas.
De l’esquela que anunciava la fi del local com el cafè-refugi en destaca la referència a JF. Kennedy. Concretament, s’hi diu que era “l’Era Kennedy” és a dir, que la seva mirada ja es fixava en una figura internacional que representava ‘la democràcia’ i hem d’entendre que en el context de les converses, tertúlies i partides “al parxís” un president estranger ja era una icona d’una nova època que tot just començava amb la conversió d’aquell Cafè en Hotel.
Cambrers: Filomena, Ramírez, Díaz, Estragué, Guri
