La creu i l’espasa
#lectoropinaCalellaCOM: Joan Flores Constans
M’he assabentat que l’ajuntament es farà càrrec de la substitució d’una campana de la parròquia, que es veu que està esquerdada; diuen que el seu cost és de 30.000€.
A mitjans del segle XVII, a l’Europa civilitzada —principalment a Alemanya, Anglaterra i França— va tenir lloc el moviment de la Il·lustració, que va significar, a grans trets, la cancel·lació de la societat medieval; el Segle de les Llums va posar en primer pla ideals polítics com la llibertat, la igualtat, la fraternitat, el govern constitucional i la separació de l’Església i l’Estat. A Catalunya i a Espanya, on, per qüestions de política interna, pràcticament no van arribar aquests vents d’emancipació, vam seguir sota el domini de la ignorància, la superstició i la tirania; l’acusació de lliurepensament ha estat, fins fa poc, una de les més greus a les que podia ser sotmès un ciutadà en termes d’idees.
La separació de l’Església i l’Estat ha sigut una de les aspiracions no només de tots els models revolucionaris, sinó també de molts països del nostre entorn, sota el principi de que cap persona ni cap institució pot estar per sobre de l’Estat; menys encara si aquesta, per pròpia definició, consisteix en un sistema de creences —una ideologia— que pot entrar-hi en contradicció o, en molts casos, en guerra oberta. Però, en aquests casos, l’enfrontament entre ambdues entitats ha estat molt menys sanguinari que la seva coalició, des de les anomenades «guerres de religió» del segles XVI i XVII, la Guerra dels Trenta Anys i la Guerra dels Vuitanta Anys als Països Baixos, fins els règims teocràtics o de base religiosa de l’actualitat —Israel, els talibans afganesos, Iran, els emirats àrabs, però també el Vaticà—. La creu i l’espasa, ferotges individualment, són pràcticament imbatibles quan s’associen.
A un nivell molt més local i menys acarnissat, les relacions entre la Esglèsia Catòlica i l’Estat espanyol, al menys des de la dictadura franquista —a les processons, el dictador desfilava «bajo palio»—, han estat d’allò més fructíferes —més per a una part que per a l’altre—. Malgrat que la Constitució Espanyola de 1978 estableix que Espanya és un Estat aconfessional (article 16.3), aquest segueix finançant-la amb 249 milions de manera directa, import que es veu incrementat amb les exencions d’impostos, els concerts educatius i sanitaris i les aportacions finalistes puntuals. A Catalunya no ens hem distingit per desviar-nos d’aquesta tendència; un «pare de la pàtria» va manifestar que «Catalunya serà catòlica o no serà», i ens equivoquem si pensem que elements com Montserrat, la Sagrada Família o les reunions polítiques en entorns catòlics són només simbòlics.
Però que té tot això a veure amb que un ajuntament democràtic sufragui les despeses de l’Església? L’alcalde de Calella llueix ciri a la processó de Setmana Santa; és a dir, fa ostentació de les seves creences —tothom en pot tenir de creences, jo també en tinc, més o menys, però pertanyen, com ha de ser, a la meva intimitat— quan hom agrairia certa neutralitat religiosa en l’espai públic, més encara en aquests temps on la immensa majoria de ciutadans no som catòlics i l’ajuntament, en principi, ens hauria de representar a tots. Per altra part, en «justa» correspondència, el rector actual està acostumat a sobrepassar la seva funció religiosa amb actuacions de caire estrictament polític, sempre tolerades, quan no celebrades, per l’autoritat civil i sempre en conjunció amb el poder municipal.
A França, el país model del laïcisme («actitud que vol preservar els individus i la societat de tota influència religiosa», diccionari de l’IEC), la República va pagar la reparació de la catedral de Notre-Dame després de l’incendi perquè allà l’Estat és el propietari dels béns que es destinen al culte religiós, que són cedits gratuiïtament a les confessions religioses com a llocs de culte (Loi du 9 décembre 1905 concemant la séparation des Églises et de l’État: «la República no reconeix, no paga ni subsidia cap religió»). En altres paraules, no tan «il·lustrades», a França cadascú es paga les seves supersticions; a mi m’agradaria que a Calella (i a Catalunya, i a Espanya, per no dir a tot el món), l’Esglèsia Catòlica es pagués les seves campanes, igual que la comunitat islàmica el lloguer del local de culte, la budista les rodes d’oració i la hinduïsta els mandir. El laïcisme hauria de ser una de les aspiracions màximes, en termes de idees, de la civilització; a menys, és clar, que aspiris a ser passejat «bajo palio».
P.S.: L’any passat vaig presentar, mitjançant el regidor de Comuns, al Ple de l’ajuntament una proposta de resolució basada en l’informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia, «La laïcitat com a resposta contra els discursos d’odi», perquè l’ajuntament s’hi afegís i es declarés, així, en front de «les connexions entre els nous dogmatismes i l’extrema dreta, especialment en relació amb l’auge dels discursos d’odi envers la diversitat, el feminisme i la immigració». Van votar-hi a favor Comuns i ERC i es va abstenir Estimem Calella; la proposta va ser rebutjada i l’alcalde va resumir la seva postura amb un comentari erudit: «això va contra la religió».
