La ruïna de les ruïnes

A Calella, des de que es varen excavar les ruïnes romanes al jaciment arqueològic del Roser, no s’ha parat de parlar del seu valor històric i cultural. Hi ha hagut debats encesos, reflexions més o menys reeixides, experts aportant el seu coneixement i tertúlies i xerrades de cafè. La realitat, però, ha demostrat que les ruïnes acabaran tancades dins un edifici i envoltades de formigó per tot arreu.

A hores d’ara tinc la certesa que s’ha perdut una oportunitat d’or per aprofitar tot el què representa una troballa com aquesta. No tant pel seu valor històric –que el té-, sinó pel seu alt valor simbòlic. Perquè no ens enganyem: aquest jaciment atorga un paper dins la història antiga al nostre municipi. És l’evidència que, a Calella, abans de l’atorgament de la carta de poblament del bescompte de Cabrera, ja hi havia persones que hi havia trobat el seu lloc, no només per a viure-hi, sinó per a treballar i generar una indústria que, pel que sembla, va ser veritablement important. Això faria que poguéssim –bé, que puguem-, allargar la nostra petita història fins a l’albada de l’any del naixement de Crist. Home, no està gens malament. Aquestes ruïnes ens obliguen a re-escriure la nostra història local. I enlloc de prestigiar-ho, s’ha decidit enterrar-ho.

A ningú s’escapa que els interessos econòmics han pogut més que els interessos culturals. Sí, la cultura i la història han perdut clarament. I ho han fet per afavorir uns interessos que no són necessaris per a la nostra vida quotidiana. Ni són, de cap manera, estratègics.

Els calellencs podrem visitar el que magnànimament ens vulguin deixar els propietaris de l’empresa que s’hi construirà al damunt. Però en pagarem un preu, es clar. El que suposa perdre una part del jaciment i, encara pitjor si això és possible, la possibilitat de seguir descobrint que s’hi amaga sota la carretera nova, sota l’hospital o sota els edificis d’habitatges del bloc de Sant Quirze o dels pisos del Toyca. Des d’una perspectiva i una mirada llarga, ens hem carregat una bona part de la nostra història. Els diners abans que la cultura.

M’entristeix profundament, la vehemència amb que algunes persones de l’actual equip de govern ens han volgut vendre un projecte fantàstic i meravellós, quan en realitat estaven protegint un desastre de l’alçada d’un campanar. A ells els devem la situació en la que acabi tot plegat. Un trist paper, crec, dins la història local.

No puc, ni vull, acabar aquest breu escrit de reflexió, sense agrair a totes les persones que han fet tot el què han pogut per protegir les restes romanes. Ho han fet de cor i també perquè tenen clar que la cultura i el patrimoni són uns valors que van molt més enllà dels interessos particulars d’una minoria, tota vegada que el jaciment era una oportunitat de prestigiar el nostre municipi i la nostra història. Ho han intentat de cor i sense voler res a canvi, més enllà de la satisfacció que els hauria reportat haver protegir les ruïnes.

Ara, quan encara les màquines estan trinxant bona part del jaciment, només ens queda la oportunitat de queixar-nos sobre el què s’hauria hagut de fer i no s’ha fet, de tot el que s’hauria hagut de protegir i no s’ha fet…., però ens resta encara una darrera batalla: la de que, almenys, la proposta arqueològica que es faci tingui un mínim de dignitat. S’ho mereix tot el poble i la història…

Calella té un passat que va més enllà del que ens imaginàvem. Ens hem de sentir part d’aquest llegat i, per això mateix, hem de protegir-lo.

“Calella romana”…, un bon títol per una mala obra.

A Calella, en l’any de gràcia de nostre senyor de dos mil vint-i-dos, en una tarda assolellada i fresca.