Alguna cosa falla a les grades dels partits dels més petits

Estic molt enfadat i trist alhora. M’hagués agradat no haver d’escriure mai aquesta columna. Però és l’últim que em faltava per veure: que un entrenador deixi el bàsquet per culpa d’un “ambient infernal” a les pistes. Us poso en context:

Sergio Balaguer és el trist protagonista. En Sergio està cansat d’allò que més l’ha apassionat des de ben petit: el bàsquet. Té 24 anys i ha decidit retirar-se com a entrenador de categories de formació. Ja sabeu que els entrenadors dels clubs petits cobrem misèria i companyia, i que ho fem perquè estimem i ens apassiona el bàsquet, no pas pels diners (ens paguen massa poc per aguantar segons quins personatges). Que per què plega? Doncs…

Fa uns dies va viure un dels moments més vergonyosos de la seva vida. En Sergio estava participant en un torneig de 3×3 que organitzava el seu club (de la província de Barcelona). Pels que no en saben de bàsquet, és una modalitat més dinàmica, amb tres jugadors per equip, i guanya el primer equip que arriba a 21 punts.

Bé, resulta que en un dels partits, a un nen li van fer una falta i va caure al terra. Els entrenadors van anar a atendre’l. Però el pare del nen va protestar i li va clavar un cop al braç. Després un cop d’espatlla. Per al Sergio va ser massa. Culpa directament als pares “que només volen guanyar i per això valen tot tipus d’estratagemes”. “Demanen faltes, pressionen a les taules, als àrbitres, reclamen passes, donen instruccions als entrenadors….” i tot això, recordem, estem parlant d’equips de nens de 5 a 12 anys.

En Sergio va fer un fil a Twitter que s’ha fet viral i recull perfectament les seves sensacions:

“Un dia d’alegria es va tornar un malson. Vaig marxar humiliat i trist. Aquest no és l’ambient del bàsquet que jo vaig veure de petit”

Alguna cosa falla, amics lectors. Jo m’he posat en contacte amb ell per intentar que no deixi el bàsquet. I després d’una petita conversa, la seva resposta, m’ha entristit, i enrabiat, una mica més:

“Hola, Aleix! Missatges com el teu emocionen a uns nivells que no et pots arribar a imaginar. Desgraciadament per a mi, he arribat a un punt on em falta motivació per seguir exercint. La passió no l’he perduda, perquè sempre estarà aquí, però si la il·lusió.”

És molt trist que un pare que no sap gaudir a la grada de com el seu fill juga, ja no un partit, sinó un torneig 3×3 que és per passar-ho bé, faci que un entrenador de 24 anys i que ho fa perquè li apassiona el bàsquet, com la majoria d’entrenadors de clubs de poble, deixi de transmetre els valors d’aquest esport, que són totalment diferents del que s’explica aquí.

De veritat, pares, mares… Això passa de taca d’oli. I sabeu què és el més trist? Que l’actitud d’aquests pares es passa als jugadors, i llavors aquests insulten als entrenadors, es barallen als partits, etc. Aquests són els valors que alguns pares transmeten als seus fills. Com pot anar bé el país així?

En Sergio només espera que els nens que ha entrenat durant tots aquests anys transmetin els valors que ell els ha ensenyat quan estan a la pista i en un futur, si és que entrenen algun equip. Per ell, la botzina final ha sonat i és el moment de retirar-se als vestuaris.

És molt trist. Sergio, company, des d’aquí, molts ànim i esperem tornar-te a veure algun dia una altra vegada a una banqueta dirigint un partit de bàsquet. Jo em sumo a les paraules que el mateix Pau Gasol ha escrit també i no deixis que guanyin aquests pares! No els donis aquest plaer!

I ara, us convido a llegir el fil sencer que va publicar a Twitter. I que reflexionem tots plegats, si us plau.

2020-01-15T21:28:47+01:00 15/01/2020 | 14:49|Categories: La pissarra de l'entrenador|
X