De la taula de confiança a la desconfiança

• El govern i l’oposició es difuminen amb els pactes i acords als que van arribant

• La legislatura ha anat avançant a batzegades, però sense fiscalització

• Esquerra Republicana, Calella en Comú i la CUP començaven la legislatura units i votant a l’uníson. Ja abans de les eleccions havien confeccionat el que anomenaven “taula de confiança”, el que semblava que donaria maldecaps al govern per tirar endavant qualsevol projecte. Però els dos blocs s’han anat diluint fins que pràcticament no ha quedat ni govern ni oposició, sinó un conjunt de regidors sense una ideologia definida i que dona la sensació que no fa els deures a casa sinó que prenen decisions a últim moment escoltant els discursos d’uns i d’altres.

Lluny queda el bloc d’esquerres que s’erigia com a contrapoder del govern de Junts per Calella i el PSC amb l’ajuda externa de Ciutadans que va imperar els primers mesos de la legislatura. L’anomenada “taula de confiança” que va esclatar pels aires a partir de la segona trobada entre els partits d’ERC, Calella en Comú i la CUP s’ha tornat en una taula de desconfiança en l’actualitat.

ERC va ser el primer a pactar amb el govern amb les reticències dels seus socis de confiança.  Van ser unes banyes a mitges: va cedir el vot de dos regidors per apujar els impostos de l’any 2020. Ho va fer a canvi de crear una taxa especial pels pisos buits, que dos anys després no s’ha impulsat. 

Les fissures entre els tres partits de l’oposició calellenca creixien mentre a les votacions s’anaven distanciant, com quan es va refredant l’amor d’una parella al llarg del temps. El govern de Candini, hàbilment, va saber dividir aquell amor inicial amb l’ajuda de Ciutadans, a qui també tenen collat com a vicepresident de Gestvia, sense poder de decisió però amb informació.

Amb la baixa de l’alcaldessa, els Comuns van anunciar la “substitució” del vot de Montserrat Candini cedint l’abstenció d’un regidor en les votacions que el govern perdés. Una decisió entesa pel govern com una lleialtat, però per l’oposició com una traïció. Calella en Comú va voler jugar aquesta carta abans que fos ERC qui ho fes, repetint-se la necessitat d’aprovar les propostes que el govern portaria al ple. 

Tant era així que els Comuns han arribat a dinamitar una moció pròpia sobre violència masclista que haguessin guanyat si no fos pel seu pas al costat, i el govern els va recordar les seves pròpies paraules. Va ser Sebastià Tejada qui va haver de renunciar al vot de la moció defensada per la seva companya de partit, Anna Giménez.

La moció que presentaven els Comuns volia que Calella implantés formes d’abordar la violència masclista, una moció que ja havien presentat anteriorment però que van retirar per treballar-la amb el Consell de les Dones i LGTBI. Al final els mateixos comuns la van dilapidar amb el vot en contra d’un dels seus regidors quan van saber que ciutadans s’abstenia i la proposta de Calella en Comú al ple podria prosperar.

Però qui realment surt beneficiat de la iniciativa de cedir un vot dels Comuns al govern és Ciutadans. El regidor Guillermo Gomis, del partit taronja, ja no ha de forçar una votació a favor per evitar el vot de qualitat i, simplement, pot decidir abstenir-se. El mateix hagués passat si la lleialtat hagués vingut per part dels republicans. Els Comuns estan, en aquests moments, de la mà de Ciutadans tenint present el vot de qualitat de qui presideix el plenari.

No s’acaba aquí, ERC s’ha pres aquesta iniciativa de Calella en Comú com un atac, un atac a la desconfiança prèvia posant els Comuns al mateix sac que Ciutadans, que era el partit que habitualment donava la victòria al govern. 

La taula de confiança ara és de desconfiança. Una desconfiança de tots amb tots, però amb un estrany pacte de no agressió pel que no hi ha una paraula més alta que una altra a les sessions plenàries, on cadascú llegeix el seu discurs com en una obra de teatre monòtona prèviament assajada i en la que no hi ha sorpreses.

El govern ha tingut una legislatura convulsa en la que no ha estat còmode, sinó que ha anat a batzegades. En petit comitè, més d’un regidor ha reconegut que voldria tornar a l’inici de la legislatura i no formar part de la llista electoral. Alguns dels que es van quedar a les portes d’entrar com a regidors no els fa gens de gràcia prendre possessió de l’acta si algun dels 17 actuals renunciés. De fet, hi ha partits que els que queden a les llistes electorals, formen part activa d’altres formacions.

El govern ha tingut la sort de no tenir una oposició fiscalitzadora, sinó permissiva. Que ha après la lliçó de “netejar els draps bruts a casa”. I mentrestant, la ciutadania emet queixes i demandes, però que no són escoltades. “No hi ha oposició” és una de les frases més escoltades entre les persones que acostumen a fer tertúlia política sobre l’actualitat de la ciutat. També etziben que el govern està amb els braços caiguts, un fet que s’ha accentuat molt arran de la investigació de la Fiscalia pel cas “És Calella”. Hi ha una paràlisi en el si de l’Ajuntament i els funcionaris municipals en son testimonis.

Els mateixos problemes s’arrosseguen sense solució any rere any: la neteja, la manca d’aparcament, l’excessiva dependència del turisme, un teixit comercial amb mesos nefastos de vendes, una sensació d’inseguretat veïnal que no remet i que té més a veure amb la manca de manteniment que amb els delictes reals. 

Alguns hotelers ja han fet saber al sector que, ara per ara, no obriran els seus establiments tampoc enguany o deixar plantes buides. La inflació de les matèries primeres i el preu de la benzina, sumat a la guerra de Rússia amb Ucraïna no permet tenir un preus prou atractius davant d’altres ciutats de la costa catalana com Lloret I Salou.

Tots els problemes que arrossega Calella -i els que vindran- continuaran arrossegant-se. Perquè per solucionar-los cal prendre decisions, sovint difícils i impopulars, que ningú s’atreveix a abordar. I la ciutat ha quedat anestesiada.