En Mateu i la Nuri Vives repassen gairebé dos segles d’història d’un negoci familiar que ha crescut al ritme de la ciutat i de la seva clientela
Carnisseria Can Vives: “La confiança va més enllà del comerç del barri”
La sisena generació d’aquesta carnisseria històrica de Calella explica com l’ofici, la confiança i el tracte proper han estat clau per mantenir-se fins avui
La Nuri i en Mateu Vives darrere del mostrador de Can Vives. (Foto: CalellaCOM)
Can Vives va néixer el 1840 a Vallgorguina, però no va trigar a traslladar-se a Calella, on fa temps que és molt més que un comerç. 186 anys després, la Nuri Vives i el Mateu Vives expliquen que se senten molt valorats, i que s’han convertit en una tradició més de les que conformen la ciutat. Es tracta de l'únic comerç de Calella que apareix al Mapa dels Establiments Comercials Centenaris, guardonat amb els Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris de la Generalitat de Catalunya.
Com va néixer Can Vives?
Mateu Vives: Can Vives va néixer l’any 1840 a Vallgorguina, la van fundar Josep Vives i Messeguer. El seu fill, Josep Vives i Torras, després de quedar vidu amb quatre fills, va venir a viure aquí a Calella, on va tenir-ne un altre amb una dona d’aquí, i van anar seguint el negoci. També els seus fills van anar obrint carnisseries aquí a Calella, però estaven especialitzats en una cosa cadascun.
Nuri Vives: En aquella època, hi havia carnisseries que venien pollastre, d’altres especialitzades en altres productes. A la nostra branca venien només vedella i els altres fills venien xai.
M.V.: Som descendents del que es coneixia com el Can Vives de la Vedella, que és el cinquè fill de Josep Vives, Mateu Vives Parès, que va néixer a Calella. El nostre avi, Pere Vives Bellvert, va seguir el negoci familiar, i va ser el nostre pare, Mateu Vives Auladell, qui va obrir el ventall a totes les carns, amb pollastre, xai, porc, xarcuteria, formatges… A més, abans de morir també va començar a oferir algun plat cuinat, però en general vam ser nosaltres qui també vam instaurar això dels cuinats.
I què els va portar a seguir en el negoci familiar?
M.V: Que era el que es feia a casa (riu). Durant els estius ens feien ajudar, perquè hi havia feina, i en aquella època, per tenir-nos ocupats, ens deien: “has de venir a ajudar algun dia”. I tant era que t’agradés com que no, no t’ho preguntaven, i et trobaves aquí. I com que en aquella edat no tenia gens clar el que volia fer, no era un estudiant brillant, vaig anar seguint i aquí m’he quedat (riu). Amb els anys, m’he anat formant per fer millor l’ofici i ho hem adaptat; a mi m’agradava la cuina, em vaig enfocar sobretot en això i l’hem fet créixer molt.
N.V: A mi que no tenia opció (riu). Començaves a ajudar i et quedaves aquí.

Can Vives està situada al carrer Sant Joan. (Foto: CalellaCOM)
Ha canviat molt l’ofici des dels seus inicis fins a la forma com es fa actualment?
M.V: Sí, ells venien la vedella fent els talls sense més, no hi havia hamburgueses, per exemple. Dins del ram de la carnisseria, el que primer va començar a elaborar va ser el de xarcuters, que eren els que feien botifarres. En el nostre cas, en aquell moment no s’elaborava res. El primer que ho va començar va ser el meu avi, després el meu pare va fer botifarres, i quan ens va tocar a nosaltres, ella feia canelons i altres plats cuinats; a partir d’aquí, vam oferir més coses.
N.V: Aquests avis ni ho entendrien, el que fem, eh? L’avi Pere va començar a fer hamburgueses perquè van venien els estrangers, que en deien bistecs alemanys. Quan jo era petita, tenien aquest nom perquè ho demanaven els alemanys, ja que a Calella tot eren turistes alemanys. S’ha de tenir en compte que l’avi Pere va morir amb 56 anys, i llavors ja no va haver temps de provar més coses. Estaven expandint el negoci en aquell moment. Aquest avi no el vam ni conèixer, va morir que jo tenia tres anys i en Mateu no havia nascut.
Can Vives va néixer l’any 1840 i cada generació s’ha anat adaptant al que demanava el moment, sent hereus del “Can Vives de la Vedella”
Quina edat tenen? Veuen clar arribar a la fita dels 200 anys de Can Vives?
M.V: Jo en tinc 54 i cada vegada faig més de gestor. En els últims anys hem crescut bastant a nivell de personal, perquè com que elaborem nosaltres, necessitem molta mà d’obra i, per tant, requereix dedicar més temps a gestionar, a coordinar… A la botiga hi treballen dues nebodes meves i em sembla que els hi hauries de preguntar a elles. Pels 200 anys en queden 14, seria el 2040, jo espero estar jubilat (riuen).
N.V: Jo en tinc 63 i ara ja fa un temps que no treballo aquí. Però si que hi treballen dues filles meves (la setena generació Vives) i depèn més d’elles. Ara és tot tan canviant que no podem dir si elles continuaran o si, quan ell es jubili, diran que tanquem el negoci. Com que cada moment és el que és, potser aquest tipus de botiga desapareix, o podria anar a més i que decideixin quedar-se. Mai no ho saps. La que continua aquí és la meva filla mitjana, quan va arribar als 14 anys va tenir clar que no volia estudiar i li vam dir que ens vingués a ajudar, pensant que no li agradaria i així continuaria els estudis. Però no, encara hi és. La meva filla gran és mestra i viu als Estats Units, es va casar i té la família allà. I la meva filla petita meva és arquitecta tècnic. Va quedar cremada de la seva feina, i com que jo em vaig posar malalta, em va dir: “deixo la feina i vinc aquí, així tu, mama, te’n podràs refer”. I també s’hi s’ha quedat.
M.V: Jo sempre li dic que ni ella ni jo ho hauríem triat, però com que ho teníem a casa, vam anar seguint. Era el que havies vist sempre i és una oportunitat que està sempre. És còmode.

Can Vives mostra orgullosa la seva història a la paret de la carnisseria. (Foto: CalellaCOM)
Quina és la clau per mantenir-se tants anys?
M.V: Que t’agradi fer la feina bé, nosaltres ho hem viscut i ens hem esforçat en continuar-ho. Sempre hem sentit el reconeixement dels ajuntaments i del poble. Sento que per l’Ajuntament som un comerç reconegut; no només per aquest sinó, per molts que hi ha hagut. Per exemple, vam tenir un problema per Nadal: se’ns van anar la llum els dies clau de la campanya nadalenca, vam estar 24 hores sense llum. I des de l’Ajuntament es van preocupar molt i es van posar en contacte amb nosaltres. A més, la Generalitat ens ha fet un petit reconeixement, primer quan vam fer 160 i escaig anys i després a la nostra festa dels 175 anys. Quan vam celebrar el 175è aniversari, vam fer una botifarrada un dissabte a la tarda per tota la clientela, l’Ajuntament es va posar en contacte amb la colla de geganters que van venir i vam fer una mica de festa que va estar molt bé. També va venir l’alcaldessa del moment, però amb els anteriors igual. Per part de la clientela, en el dia a dia la gent va al seu ritme, però per exemple en dates com el Nadal, que són dates de compromís, venen aquí. Tenim clients que no veus tan sovint, però quan els es veus és perquè cada Nadal tornen aquí. Avui en dia tots anem al més còmode, no? Si tenim un supermercat al costat de casa, es compra el pollastre allà. Però quan els interessa quedar bé, venen aquí, i això ens diu molt.
N.V: Jo considero que cada generació s’ha anat posant molt al dia, al meu pare també li agradava fer-ho. Tots ens hem anat renovant a mesura que ho ha anat demanant la clientela i sempre hem tingut bon tracte amb els clients. Quan fan alguna cosa especial, com diu el Mateu, justament et venen a comprar. I per exemple, una cosa que em va agradar aquest estiu, que va passar allò del porc -la crisi de la pesta porcina africana-, és que vaig veure que feien una entrevista pel carrer de l’Església i preguntaven a la gent, “vostè menja porc?” I una resposta va ser “sí, perquè jo el compro a Can Vives”. Això a mi em va emocionar, perquè s’ha convertit en una tradició, en un segell de qualitat. Perquè això vol dir que la gent no té cap dubte que el que es ven aquí es de qualitat, i això és maco que ho diguin els veïns del poble.
Explicaven el problema del tall de llum per Nadal, va suposar una gran afectació?
M.V: No; tothom, tant el personal com les institucions, els professionals que ens ho van solucionar, els veïns… tothom va col·laborar. Si va afectar va ser molt mínimament, vam poder perdre alguna venda d’alguna cosa que no es va poder elaborar, però molt poca cosa.
N.V: Els veïns es van oferir, perquè van arreglar l’avaria i nosaltres vam ser els últims en tornar a tenir llum, a que poguessin passar cables perquè no quedéssim sense fred per conservar els aliments. També la clientela ho va entendre la tarda que va estar tancat. El personal també va ajudar molt, i tothom ens deia, ja vindrem a una altra hora, ja anirem elaborant a les fosques, vull dir, tothom ens va ajudar molt.
M.V: Fins i tot comerços de la competència ens van oferir si necessitàvem càmeres de fred pel que fos. Hem arribat a una confiança més enllà del que és el comerç del barri i això és un orgull.

L’oferta de productes ha anat augmentant. (Foto: CalellaCOM)